El cas català: allà on Europa es juga l’ànima
La Comunitat Europea va néixer per garantir que el continent mai més tornaria a ser arrasat per una guerra fratricida, per assegurar la pau entre estats europeus. En la mesura que els totalitarismes de Hilter i Mussolini havien estat els causants principals de la Segona Guerra Mundial, i que a l’origen d’aquests totalitarismes hi havia el col·lapse del capitalisme liberal durant els anys trenta, els pares del projecte europeu tenien clar que per assolir el seu objectiu calia avançar de manera estable pel camí de la democràcia, de la prosperitat econòmica sostinguda i del benestar social generalitzat. El procés d’integració europea s’assenta, d’entrada, sobre el respecte escrupolós dels drets civils i polítics. De la mateixa manera que no es pot entendre el naixement del mercat comú sense el keynesianisme i el desplegament del welfare state [‘estat del benestar’].
“Mai més el nazisme, mai més el feixisme”, aquesta va ser la divisa fundacional del projecte europeu. “Mai més el franquisme”, tenim dret a afegir legítimament nosaltres. L’ànima d’Europa és el rebuig del totalitarisme i, per tant, dels nacionalismes supremacistes que el van desencadenar. Per això Espanya no va poder entrar al que aleshores s’anomenava encara Comunitat Econòmica Europea (CEE) fins que la dictadura franquista no va quedar teòricament cancel·lada. Mai cap dictadura ha format ni podrà formar part de la Unió Europea. De fet, aquesta és una de les raons principals –la seva deriva autoritària– per les quals avui es descarta l’entrada de Turquia a la UE.
Tanmateix, amb motiu del procés independentista català hem descobert que el franquisme espanyol no ha mort del tot. Al contrari, assistim esparverats a la seva revifalla. Tota la Constitució es llegeix des de l’article 2 o, més ben dit, des de la frase d’aquell article que la cúpula militar franquista va dictar directament als pares constituents. El Tribunal Suprem converteix alguns dels drets civils i polítics més sagrats en qualsevol democràcia –dret de manifestació, de reunió, de participació política, etc.– en un delicte de rebel·lió, és a dir, considera l’exercici d’aquells drets un acte de violència. I ho fa amb el suport d’una gran majoria de la classe política espanyola, dels grans mitjans de comunicació estatals i amb l’aplaudiment entusiasta d’una gran part de l’opinió pública. Tot això és franquisme. Creure que s’ha de castigar una presumpta inconstitucionalitat com si fos un delicte, és a dir, confondre la legalitat constitucional amb la legalitat penal, és franquisme. Quan la unitat d’Espanya justifica la repressió ferotge de líders polítics democràticament escollits estem assistint a un retorn del franquisme. I el més trist de tot és que un actor clau de l’esquerra espanyola com el PSOE és còmplice d’aquest retorn, ni que sigui per omissió.
Ara, doncs, hem descobert que la Transició no va ser tal. Perquè, de fet, és impossible passar d’una dictadura a una democràcia per evolució natural, sense un mínim grau de ruptura. I en el cas d’Espanya, avui sembla obvi que el grau de ruptura amb el seu passat franquista va ser clarament insuficient. El virus del franquisme –és a dir, d’un tipus de nacionalisme espanyol incompatible amb els principis més elementals de la democràcia– segueix contaminant moltes estructures de l’Estat, entre les quals la judicatura i l’exèrcit, una bona part dels mitjans de comunicació, de les grans empreses... Al capdavall, el problema és cultural.
A les democràcies consolidades d’Europa cada vegada són més els ciutadans que, arran del cas català, descobreixen atònits que el franquisme no ha mort del tot. Ara que l’opinió pública europea s’està assabentant de manera més general que hi ha un conflicte polític secular entre Catalunya i Espanya, allò que més l’escandalitza no és que l’independentisme hagi optat per la via unilateral, sinó que l’Estat utilitzi una repressió inèdita en qualsevol altre país de la UE per tal aturar-lo. I es pregunten –s’ho pregunten, sí– què hi fa un país així a la UE.
El nacionalisme espanyol que avui legitima la persecució desaforada de l’independentisme català és de la mateixa naturalesa que aquells nacionalismes contra els quals es va fundar la Comunitat Europea. Si davant de la situació catalana Europa calla, si callant convalida la deriva autoritària de l’Estat, està traint la seva missió fundacional. És tant com renunciar a la seva ànima.
