I ara, què?
Estàvem preparats per a les envestides del règim, aquesta gran fera emprenyada, esgotada, humiliada pels seus propis errors; disposada a silenciar-nos, a amenaçar-nos, a empresonar-nos, a enviar-nos lluny. Estàvem disposats a plantar-li cara. I ho estem! Però no estàvem mirant al nostre voltant. No ens havíem plantejat que potser tot podia saltar pels aires precisament per nosaltres mateixos. I és que els pitjors cops sempre venen de prop. Els de l’altra banda, te’ls esperes.
Aquesta setmana s’ha produït una cosa que no teníem prevista: algú ha pensat que el fi justificava els mitjans. I resulta que ha confós el seu objectiu amb el final de la unitat. Fins ara semblava que tots teníem clar que per aconseguir els nostres objectius, aquests objectius eren tan importants com la manera d’assolir-los. En democràcia és tan important el fons com les formes. De res serveix tenir poder si no és legítim. Si no s’orienta a aconseguir guanys carregats de sobirania. Aconseguir les coses de qualsevol manera resta valor a l’assumpte: ho fa tot insegur, incomprensible i no ens permet agafar-nos a res que ens aporti la garantia de saber-nos al lloc correcte.
Mantenir la majoria al Parlament era un fet que pensàvem que seria infrangible. Almenys hi havia un consens tàcit que ens feia creure que la unitat del republicanisme estava per sobre de tot. Perquè les urpades del règim havien atrapat tothom de la mateixa manera. I el poble s’ha sentit sempre, sobretot aquest any, responsable dels exilis i els empresonaments. Sense distinció. Tots assumim i ens responsabilitzem del dolor i del pesar de tots els que estan patint per estar a primera línia assumint el mandat d’un poble que es creia sobirà.
Les penes van caure perquè el poble, efectivament, no és sobirà. I aquesta setmana hem vist que el Parlament tampoc ho és. És més important mantenir l’escó que ficar la banya en un forat i mantenir l’única cosa que ens quedarà sempre: la dignitat? No ho crec. Els escons es recuperen amb unes noves eleccions, si és necessari. També es perden. Tot depèn de mantenir la dignitat, que es fonamenta en la coherència i a saber explicar per què fem passos i per què no s’ha de permetre que una intromissió injusta i il·legal pugui fer saltar pels aires el que el poble decideix.
Sense unitat, res. Sense dignitat, menys.
I ara, què?
