Tot recordant Escarré
El 21 d’octubre del 1968, ara fa 50 anys, va morir Aureli Maria Escarré, l’abat de Montserrat que es va enfrontar al franquisme. El pare Escarré va defensar la democràcia, va criticar que hi hagués presos polítics i es va encarar al règim del general Franco que el va obligar a exiliar-se. En motiu d’aquesta efemèride, m’he mirat el documental Ciutadà Escarré, l’abat de Catalunya, dirigit per Jordi Marcos i produït per Bonita Films, que es va estrenar el 2011. El documental analitza la controvertida figura de l’abat que mai va ser partidari de Franco, però que, en canvi, en els inicis li va tenir un cert respecte i admiració. Amb el temps, però, Escarré va saber veure que aquell home només buscava els seus propis interessos i es va desenganyar. Per justificar l’evolució d’Escarré, el cantant Raimon fa servir en el documental un aforisme de Joan Fuster: “Reivindica sempre la possibilitat de canviar d’opinió, és el primer que et negaran els teus enemics.” Tant de bo avui dia alguns polítics posessin en pràctica aquesta màxima.
Al final, Escarré va criticar obertament Franco a través del diari Le Monde . “El poble ha d’escollir el seu govern i l’ha de poder canviar si ho desitja, això és llibertat.” “Jo m’he interessat intensament pels presos polítics, l’existència dels quals constitueix un dels aspectes més penosos del règim.” Són algunes de les declaracions que l’abat Escarré va fer el novembre del 1963 al periodista José Antonio Novais, del diari francès Le Monde, l’única crítica eclesiàstica important que va rebre Franco. En la mateixa entrevista, Escarré també demanava que es garantís la llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil i que es defensés la llengua catalana no com “un deure, sinó com una necessitat”. Pocs dies després d’aquestes manifestacions, entre altres actuacions de l’Estat espanyol, es va clausurar Òmnium Cultural i Escarré va ser obligat a marxar de Catalunya i a renunciar al títol d’abat de Montserrat. D’això, com deia en començar, ja en fa cinquanta anys, i quan mires l’actualitat política del país t’adones que, ben mirat, poques coses han canviat.
