Opinió

La Caballé com a excusa

Espanya sap ensabonar els que renuncien al seu poble. A la seva identitat

És cone­guda l’anècdota que va pro­ta­go­nit­zar, l’any 1989, la recent­ment tras­pas­sada Mont­ser­rat Caballé durant la seva actu­ació al Con­cert Hall de Pequín, on la diva for­mava part de la comi­tiva del pre­si­dent Pujol a la Xina. Dalt de l’esce­nari, abans de can­tar L’emi­grant, va lle­gir un petit text en català en què es pre­sen­tava Cata­lu­nya com un país situat al nord de la península Ibèrica, sense citar en cap moment Espa­nya, la qual cosa va ori­gi­nar tot un escàndol en els cer­cles de l’ambai­xada i de la colònia espa­nyola, que van fer arri­bar les seves quei­xes a esta­ments ofi­ci­als. La Caballé es va espan­tar de mala manera, fins a l’extrem que va enviar una carta a La Zar­zu­ela acu­sant la Gene­ra­li­tat d’haver-la coac­ci­o­nat perquè llegís aquell into­le­ra­ble escrit.

He vol­gut expli­car aquest petit detall de la vida de la Caballé perquè sem­pre m’ha sorprès aquesta mena d’incli­nació d’alguns cata­lans a fer-se per­do­nar d’allò que pen­sen que és el seu major pecat: ser cata­lans. No pas pel fet d’haver nas­cut, o de viure i tre­ba­llar a Cata­lu­nya, un motiu del qual gai­rebé la majo­ria està força orgullós, sinó perquè, per allu­nyar tota sos­pita, tota màcula d’iden­ti­tat i de per­ti­nença a la nació cata­lana, s’afa­nyen a pro­cla­mar als qua­tre vents la seva abso­luta passió per Espa­nya. Davant de qual­se­vol inter­venció pública, la paraula Espa­nya és repe­tida fins a l’esgo­ta­ment i, en canvi, Cata­lu­nya és ama­gada sota la catifa. Par­len de Bar­ce­lona, és clar, però com una ciu­tat espa­nyola i molt espa­nyola. Per això, per redi­mir-se del seu gran pecat ori­gi­nal, una de les millors sopra­nos del món es va auto­de­fi­nir com a “ambai­xa­dora d’Espa­nya” i va decla­rar que era “española de pura cepa, pese a quien pese”. Tan espa­nyola que fins i tot en el seu enter­ra­ment va renun­ciar a la llen­gua dels seus pares i la de la família Ber­trand, que gene­ro­sa­ment li va pagar la car­rera.

I Espa­nya sap ensa­bo­nar els que renun­cien al seu poble. A la seva iden­ti­tat. I si, posem per cas, arri­ben a fer befa de Cata­lu­nya, si se’n foten ober­ta­ment, si, com Sant Pau, en rene­guen tres cops, lla­vors Espa­nya els pre­mia, els adula i els pro­mo­ci­ona. Els enlaira fins a la glòria dels venuts com ha fet amb el més gran bufó de la cort cas­te­llana: Albert Boa­de­lla.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor