Parlar de prostitució
Dins dels feminismes existeixen dues visions sobre la prostitució: l’abolicionista, favorable a la prohibició, i la del treball sexual, a favor de la legalització. Les dues posicions han fet grans aportacions a l’acció política i al pensament contemporanis. L’abolicionisme ha picat pedra en la lluita contra el tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual. La del treball sexual ha donat veu a les treballadores sexuals, mostrant realitats marcades pel gènere, la racialització i la classe.
Les dues visions tenen punts dèbils. A grans trets, l’abolicionisme es basa en un relat de dominació sexual en què els homes són agressors i les dones, víctimes. La dona sol tenir poc o res a dir sobre les relacions sexuals que estableix amb els clients, n’està completament desemparada. El vídeo “Hola, putero”, de les youtubers feministes Towanda Rebels, exemplifica els problemes de les tesis abolicionistes. Referint-se a les prostitutes com a esclaves, o assumint que “es resignen a ser dones de segona, dones mercaderia, forats d’oci”, dificulten distingir els casos d’explotació laboral, de tràfic de persones i de prostitució exercida voluntàriament i autònomament. Alhora, contribueixen a deshumanitzar les prostitutes, cosa que les fa vulnerables a la violència que poden patir a mans de clients i institucions.
Els discursos a favor del treball sexual, partint de la idea que una dona pot ser prostituta per voluntat pròpia, han atorgat un rol actiu a les treballadores sexuals. Això ha impulsat la creació de xarxes de suport entre elles que les han ajudat a resistir-se als abusos dels clients i a tenir més força per reclamar millores laborals. No han sabut transmetre, però, un missatge que qüestioni del tot com s’ha construït la sexualitat masculina tradicional, en què el desig de l’home es prioritza al de la dona.
Ni el feminisme abolicionista ni el pro treball sexual han acabat de posar al centre del debat una qüestió que, al meu entendre, és clau per definir com valorem la prostitució: com imaginem unes relacions sexuals i afectives satisfactòries i lliures de violències. Això començaria per definir el significat social i polític del sexe. És un dret? És una necessitat? És una expressió de desig, afecte o complicitat entre un, dos o més individus? Tampoc s’ha de perdre de vista com les relacions de desig sostenen desigualtats de gènere, raça i classe que, al seu torn, influeixen en com entenem el desig. Així, hi ha prostitutes que destaquen que, en relacions sexuals de pagament que han mantingut amb homes, la seva voluntat ha estat més respectada que en les que han mantingut gratis.
La creixent preocupació social per les agressions sexuals ha permès evidenciar que amb el consentiment no n’hi ha prou per garantir unes relacions lliures de violències. Moltes feministes recomanen adoptar un model de relacions sexuals i afectives desitjades i entusiastes per les dues parts. Com encaixa això amb la prostitució, en què el que marca la relació d’una de les parts no és tant el desig sexual envers l’altra, sinó la compensació econòmica? Un cop establert com entenem les relacions sexuals i afectives, doncs, cal determinar si hi ha espai per a la monetització d’algunes de les seves facetes. En cas de definir que sí que n’hi ha, hem d’entendre com la monetització afecta la situació de les persones participants. El sexe, la classe, la identitat de gènere i la raça, entre d’altres, marquen tant l’accés als recursos econòmics com la disponibilitat per realitzar les feines més prestigioses i les més desagraïdes.
L’abolicionisme i la posició favorable al treball sexual hi tenen molt a dir, en tot això. Malgrat que l’abolicionisme té plantejaments reduccionistes i la visió pro treball sexual en té de limitats, els dos corrents ens ajuden a entendre com s’ha construït el desig, i les violències que emanen d’aquesta construcció, en un món regit per un capitalisme transnacional, en què existeixen relacions de poder desiguals entre homes i dones. És qüestió, doncs, d’aplicar el coneixement per construir-ne una alternativa.
