Independència estructural
Es compleix un any d’aquell 27 de octubre en què el Parlament de Catalunya va aprovar la resolució presentada pels grups de Junts pel Sí i la CUP amb què es declarava en el preàmbul la constitució de la República Catalana “com a estat independent i sobirà de dret”. Van ser 70 vots a favor, 10 en contra i 2 abstencions.
A la cambra no hi havia tots els diputats. Els de Ciutadans, el PSC i el PP van abandonar l’hemicicle. Abans de marxar, alguns van deixar banderes d’Espanya als seus escons, ja que a la mateixa hora, al Senat -a Madrid- els seus companys de partit aprovaven l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Només ha passat un any i sembla que ha estat un segle. Que llarg se’ns ha fet el 155!
Marta Rovira va defensar la resolució. Va deixar clar que apostava per la negociació i pel diàleg. Mentrestant, a Madrid passaven el corró amb la majoria absoluta del PP al Senat, de bracet de Ciutadans i del PSOE, que s’havien omplert la boca criticant “la unilateralitat” quan, en realitat, sempre han estat ells els que han tancat totes les portes.
I això és el que va denunciar Rovira: els cops de porta a cada proposta de diàleg.
La declaració d’independència es va convertir en un pas precipitat per la ingerència del Tribunal Constitucional en la sobirania del Parlament català. Després d’haver bloquejat tots els plantejaments d’“independentisme estructural” (el que es va plantejar amb les 27 lleis aprovades pel Parlament de Catalunya per donar resposta a les necessitats d’una àmplia majoria social catalana), d’haver judicialitzat la política i d’haver portat a la presó els Jordis, l’oposició catalana s’esquinçava les vestidures perquè el govern havia complert les seves promeses electorals.
I un any després, jo em pregunto: si els polítics que triem no poden governar en benefici de la societat, per a què hi són? No es tracta únicament de la independència catalana, sinó d’independència estructural: l’exercici de la sobirania popular al davant d’una dictadura exercida pels de sempre i fent trampes. La resposta que hem vist durant aquests dotze mesos no ha fet res més que confirmar que quan el poble no mana, el sotmeten. I per això, el que va passar ara fa un any, només va ser el començament d’un canvi inevitable.
