La fi dels cagaelàstics?

Es va fer molt popular a partir del novembre del 1975 una auca de sàtira política dedicada a la mort de Franco de la poetessa Concepció G. Maluquer: l’Auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics). Fer la fi del cagaelàstics vol dir acabar malament en la fortuna o en la salut, però “el cagaelàstics” es va convertir en una manera de referir-se al dictador per a molta gent coetània.

Les fosses amb republicans de la Guerra Civil sense obrir; restes d’exaltació del cop d’estat franquista; no demanar perdó per l’assassinat de Lluís Companys, ni anul·lar per llei els judicis sumaríssims del franquisme; una llei de memòria històrica que no repara les víctimes del franquisme; l’anomenada llei d’amnistia del 1977, que podria ser anomenada de la impunitat; negar-se a jutjar els crims del franquisme i aprovar una llei que deixava inaplicable la justícia universal a l’Estat espanyol; el Valle de los Caídos com a lloc de peregrinació franquista; la monarquia designada per Franco i no referendada ad hoc, intocable; l’existència mateixa de la Fundació Francisco Franco; el revisionisme històric de la Guerra Civil i el franquisme i el relativisme moral sobre el totalitarisme; excuses de mal pagador per evitar condemnar el règim franquista...

I podria seguir. Més de quaranta anys després de la mort del dictador, tant per obrir per poder tancar.

Els estats que han assumit que havien de condemnar i reparar les accions dels seus passats totalitaris són estats que van decidir de construir el seu futur sobre la base no només de la defensa elemental dels drets humans fonamentals, sinó de l’autoexigència dels seus dirigents i de l’atenció a l’exigència de la ciutadania que els integra. Els estats que s’han resistit a la condemna i la reparació són estats que continuen sota la pressió de col·lectius que enyoren el franquisme, que se’n consideren hereus i garants del llegat o que és el que han viscut i que troben normal. Viurem aviat, per fi, el principi de la fi del cagaelàstics?