Pedra angular de la resistència
El 30 d’octubre del 2017, una part del govern legítim de Carles Puigdemont emprenia el camí de l’exili al cor d’Europa. Era una opció personal per evitar el risc de presó a l’Estat espanyol, però, sobretot, com relaten els exiliats, una estratègia política per mantenir viu el torcebraç d’un país que havia proclamat la República però que no havia mesurat prou la seva força davant d’un Estat autoritari disposat a emprar la violència institucional i a deixar podrir la seva justícia per tal de salvaguardar la unitat nacional.
Certament, la potència de l’exili seria major amb el govern en ple fora de l’abast repressiu d’Espanya, però existia també el risc d’una extradició en bloc i un càstig encara més gran.
El fet és que, un any després, la resistència s’articula, fonamentalment, des d’Europa, des de les cel·les de les presons catalanes i també des del carrer. El Parlament i el Palau de la Generalitat tenen la missió precària i alhora vital de mantenir viu l’autogovern després del setge del 155, però no poden escapar de la gàbia del règim monàrquic i els condicionants heretats de la dictadura per fer República.
És en aquest sentit que el Consell per la República es pot considerar una primera institució republicana. Potser dèbil, però fora de l’abast de l’Estat i de l’autoritarisme borbònic, i sota la cobertura de la legalitat belga, que ha de permetre sostenir la legitimitat republicana que van donar les urnes l’1-O i els 72 diputats independentistes el 21-D.
Ha d’esdevenir la pedra angular de la resistència, una institució de país –no de partits– a l’exili que treballi per la internacionalització de la causa catalana i per la denúncia de la repressió espanyola, però que, alhora, pivoti políticament la fase de reorganització i avançament que inicia l’independentisme amb la seva posada en marxa i la del Fòrum Constituent.
Aquesta institució a l’exili ha de completar-se amb una ciutadania permanentment mobilitzada i disposada a assumir sacrificis, i també amb voluntat de participar de la construcció efectiva de la República de baix a dalt i no a la inversa. I cal també una tercera pota: un govern de la Generalitat fort i cohesionat i uns partits disposats a pressionar de manera permanent el govern espanyol i fent servir els seus vots decisius en el Congrés com a caixa de ressonància de la seva pressió.
El Consell per la República ha de recuperar l’esperit de l’executiu de Carles Puigdemont, que duia la iniciativa del combat amb l’Estat. Serà una veu lliure a Europa i amb capacitat de posar en escac la justícia espanyola. De fet, la resistència a l’exili ja és la gran derrota d’Espanya, i ho seran els presos polítics quan aquest Estat acabi nu davant del Tribunal Europeu de Drets Humans.
Fins aquest moment, les responsabilitats, les expectatives i les esperances de tirar endavant la República han quedat abocades, probablement de forma injusta, en el govern de la Generalitat i el Parlament, tenallats per Madrid i en setge econòmic i judicial permanent. I la frustració en aquest aspecte és evident. No només no s’ha avançat, sinó que les tensions i les guerres fratricides entre partits independentistes s’han accentuat.
En aquest sentit, el Consell per la República ha de ser un factor de cohesió que serveixi per ajudar a refer la unitat estratègica i visualitzar-la.
El Consell és també una oportunitat perquè els partits que hi donen suport deixin de ser ostatges de la dinàmica institucional que ens porta a competir i es dissenyin col·lectivament unes noves regles del joc no viciades pel 78.
El 27-O, la majoria parlamentària i el govern van encetar un combat contra un règim polític que, durant tres segles, ha intentat fer viure els catalans com a súbdits d’una bandera i una monarquia. Un combat duríssim per què han calgut i caldran encara molts sacrificis col·lectius i individuals, i els dirigents polítics i socials hauran de ser prou honestos per explicar bé als ciutadans aquests sacrificis.
Les estructures comencen a prendre forma; ara caldrà que deixin de ser simbòliques per ser efectives.
