El voraviu

Hi ha dictamen del Consell d’Estat. No veu base per posar recurs d’inconstitucionalitat contra la resolució aprovada al Parlament de Catalunya, que reprova el rei Felip VI. Es va fer ahir perquè el Consell de Ministres d’avui a Sevilla el pogués valorar. I l’han filtrat aquest matí perquè els ingenus penséssim per unes hores que no hi hauria recurs al TC. L’informe estima que el text no té cap efecte jurídic i constitueix una declaració política que mereix resposta en termes també polítics. Però vet aquí que els paladins de la desjudicialització, del diàleg i de les solucions polítiques troben que la resposta política que els recomana el Consell d’Estat és presentar el recurs al Constitucional i així s’anuncia en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres. I és que no escarmentem. No aprenem a escoltar. Ja havien dit que ho feien per convenciment. I si ho feien per convenciment, què importa el que digui el Consell d’Estat? O és més simple. Sabien que avui se n’aprovava una a Barcelona i volien tallar-ho? O són tan dropos que no han sabut veure que ho acceleraran? O no volien ser acusats de poc espanyols en campanya andalusa i de deixar el rei desprotegit i a la intempèrie de crítiques? Veig una cascada de reprovacions. Jo mateix reprovo al rei. Per convenciment, també. En van tres i espera...

El pare treballava de paleta 10 hores diàries i en el temps lliure menava dues vessanes de terra. Tenia una frase feta que usava sempre que veia moviments orquestrals de la “gent de l’olla”, que era com anomenava els cercles organitzats del poder: “Tots manobres, aquests!” I centrava l’atenció o la distracció en una altra cosa. L’avorria i fins i tot el fastiguejava l’exhibicionisme social de classe. Aquest gen, estic segur que me l’he quedat. “Els de l’olla tots hi van”, deia La Trinca. I aquest migdia la trobada de manobres era al civet de senglar de Fonteta, al Mas Anglada, la finca de Luis Conde, el buscador de talents que ha trobat no sé què en Manuel Valls i que el promociona a l’alcaldia de Barcelona. Avui, a falta de raps més grossos, i sense ningú del govern català ni del govern espanyol, l’estrella era l’ex-primer ministre francès. Ara és moda obrir en canal el procés per desprestigiar-lo i rebatejar-lo com a processisme. Espero amb candeletes el moment en què s’obrirà en canal moderats, intermediaris, equidistants, pontsaeris, civetaires i altres subgèneres monàrquics. Mentrestant imagino Valls fent un Martí (Salvador Martí, el 1995, era la gran aposta independent de CiU per liquidar Joaquim Nadal a l’Ajuntament de Girona. De nou regidors va caure a cinc i no va recollir mai la seva acta).

Els antimadridistes com jo (el futbol és una de les poques coses en què em permeto ser anti) no cessaríem Lopeta. Diu estar tan segur que se’n sortiria, i ho diu tan segur, que jo estic segur que els podria enfonsar fins a la zona de descens. I m’agradaria tant! Per ell i, sobretot, per Florentino i pel que representa, i per l’espectacle de l’estiu, quan entre tots dos van decapitar la selecció espanyola dos dies abans de començar el mundial (un altre favor que els devem). Però té els minuts comptats. Ho ha petat i ara se’l petaran, a ell. És la llei de l’esport-espectacle. Són els valors de l’esport-espectacle. Va mostrar-se ganut (que és com els volen) amb la mà estesa de Florentino i va deixar els espanyols en el ridícul. Ho vaig disfrutar aquell dia i ho disfruto avui que deixa el Madrid en el novè lloc de la classificació de la lliga, fet un esperpent d’equip i havent encaixat una maneta al Camp Nou contra un Barça sense Messi. Quan al mes de juny li vaig desitjar tanta sort com havia tingut en el Barça, hauria signat mil vegades aquest guió. Per què tanta gana? Per què tanta suposada competitivitat? Per què tant instint depredador? No feia tres setmanes que havia renovat? Per què tan poca lleialtat? Per què tan poca fidelitat? Aquests són els valors? Doncs a fer la mar… És el que toca.

Quina por! Ara sí que hi deixaran (hi deixarem) bous i esquelles. El govern socialista està en mans de l’Església catòlica, l’organització més especialitzada del món a “donar-te un aglà i fer-te cagar un roure”, com diria l’àvia Neus. La vicepresidenta, Carmen Calvo, ha anat al Vaticà i s’ha entrevistat amb el número 2, el secretari d’estat Pietro Parolin. En el fangar que s’han posat (havien dit que l’exhumarien abans de l’estiu) i amb la declaració que la inhumació no era el seu problema (havien dit que si havien de portar-lo a l’ossari públic, l’hi portarien), només l’Església pot impedir l’enterrament de les restes de Franco a la catedral de l’Almudena (la família hi té un nínxol o una cripta, o el que sigui, en propietat i l’hi vol portar). Enterrar-l’hi seria tant com haver muntat un centre de peregrinació mil vegades més atractiu que el Valle de los Caídos. És el que passa quan governes a cop d’estratègia de màrqueting i quan escalfes boca carxofa a carxofa. És el que passa quan ets un inepte i decideixes per la galeria sense mirar sota la catifa. El millor que ens podria passar a tots és que la negociació s’allargués, que no acabessin de trobar un acord i que es convoquessin eleccions i la mòmia continués al Valle de los Caídos. Si han de comprar el favor al Vaticà encara ens costarà més calés de mort dels que ens va costar en vida.

Ha divertit (i indignat alguna ànima càndida) la sinceritat amb què Hernán Solari, entrenador provisional del Real Madrid, ha liquidat l’assumpte als periodistes sobre la tàctica per al partit de copa que juguen demà: “La idea que tenim és anar a Melilla amb un parell de collons.” Així de simple. I qui no ho trobi poètic és perquè no ha sabut sortir mai de la prosa més vulgar. Jo exhortaria a manllevar la idea Solari a tots els processistes que a hores d’ara encara s’esgargamellen a cridar unitat. De tanta unitat que han cridat han aconseguit fins i tot partir el concepte, que ja és dir. Ara com a mínim es parla de quatre unitats. Hi ha la unitat electoral, la unitat d’acció, la unitat estratègica i la unitat programàtica. Tot just ahir vam viure el penúltim ridícul. Surt la consellera Artadi i diu que li estaria bé Junqueras liderant una llista unitària per a les europees. En qüestió de minuts la posen a parir els seus (Bonheví troba que hi ha altres coses a parlar abans que els noms) i els altres (Sabrià diu que se n’oblidin, que Junqueras és el candidat d’ERC). Tinc la impressió que la cosa seria fer un Solari i oblidar-se de la unitat. Quin sentit té? No és fer el préssec viure tan lluny de la realitat? L’última que veig és que ja no hi ha ni unitat d’agenda. Dijous ERC fa un acte a Lledoners i divendres se’n fa un d’unitari, també amb ERC.

Avui fa 40 anys que el Congrés dels Diputats d’Espanya va aprovar la Constitució. Els monàrquics han decidit aprofitar la data perquè la princesa Elionor (que avui fa 13 anys) digués les primeres paraules en un acte públic, en una lectura conjunta de la Constitució Espanyola feta a la seu de l’Instituto Cervantes de Madrid i retransmesa en directe pel Canal 24 Horas de TVE. Trobo que els valedors de la dinastia deuen sentir-se molt en hores baixes per fer sortir una menor en el primer pla. Vol dir això que anirem a l’estratègia de la tendresa i la llagrimeta mentre vagin arribant reprovacions al seu pare? O és només que volen lluir-la des de ja? La nena ha llegit l’article 1 i prèviament son pare havia llegit el pròleg. En la posada en escena, hi han participat el poder executiu (president del govern, art. 2), el poder legislatiu (presidenta del Congrés, art. 3, i president del Senat, art. 4) i el poder judicial (president del Tribunal Constitucional, art. 5 i president del Consell General del Poder Judicial, art. 6). Tots s’han conjurat per demà descansar i estar en forma per al gran aquelarre constitucional que tenen preparat per divendres, quan la fiscalia presentarà les acusacions, just el dia de l’aniversari de l’empresonament del govern català.

El primer de novembre de 1988, avui fa 30 anys, a la platja de Los Lances de Tarifa es va trobar una persona morta, s’havia ofegat al mar. En poques hores se’n van trobar 18 més. Van ser els primers immigrants procedents d’Àfrica, concretament del Marroc, que van morir tot buscant la llibertat a Europa, buscant un lloc on poder treballar i viure ells i les seves famílies. O els primers dels quals es va difondre la notícia, per ser més precisos. D’aleshores ençà, les xifres d’Andalucía Acoge parlen del fet que en aquests 30 anys han mort o desaparegut a l’estret de Gibraltar 6.714 persones. Per altra banda durant aquests 30 anys hem invertit fortunes a reforçar les tanques de Ceuta i Melilla, però es calcula que en els últims 18 anys han entrat irregularment per mar a Espanya 235.568 persones. A l’altra cantó de l’Atlàntic, avui, el mateix president Trump ha anunciat que té preparats fins a 15.000 soldats per portar a la frontera de Mèxic a impedir l’entrada de migrants. 15.000 soldats són més dels que tenen destinats a l’Afganistan. Què ho fa, que en els temps de la globalització tot tingui via lliure per anar d’una part del món a l’altra menys les persones? Ara arriba l’hivern i durant uns mesos la pressió informativa baixarà. I l’any vinent recuperarem les estadístiques on ara les deixarem.