Primer, el que és important
Aquesta setmana, si fa o no fa, als espanyols ens han dit des d’Estrasburg que tenim una justícia que no és imparcial i que no se’ns garanteix que tinguem un judici just.
Si volguessin donar poca credibilitat al Tribunal Europeu de Drets Humans, també ens ha regalat una estampa amb un paisatge idèntic el mateix Tribunal Suprem, on fan i desfan a la vista de tothom segons els interessos de la banca. No és que no ho sabéssim, però veure-ho d’aquesta manera fa que ja ningú pugui sortir a donar la cara per un sistema que està destrossat. I com diria aquell, on no hi ha justícia, és un perill tenir raó. I tant!
Posar-se ara mateix a les mans d’aquests jutges és com posar el llop a cuidar les gallines. I apareix Pedro Sánchez en escena per dir que des del legislatiu tenen eines per canviar-ho. Quina és, si no aquesta, la funció del legislatiu? Canviar la realitat social a través de les lleis, senyories: aquesta és la seva funció, benvinguts. I, de passada, afegeixo, a més, que és bastant fluixa. Perquè el que el president del govern espanyol va anunciar dimecres va ser, senzillament, un “a partir d’ara, això no tornarà a passar”. El més greu és que hi havia una sentència sobre la qual tots han ballat, sobre la qual tots han escopit. I pel que sembla, d’això Sánchez no en parla. Bé, sí, els diu que “han de fer autocrítica, però que ell no criticarà cap jutge”. Dir això i res, sent president, és el mateix.
El que toca, segons sembla, és que un comissari de dubtosa ètica faci dimitir exministres i responsables polítiques com Doña Lejía (sí, a Cospedal l’anomenem així a la meva terra perquè va liquidar la Manxa). El que no han estat capaços d’aconseguir des de la justícia ni des de la política, ho ha hagut de venir a fer el rei de les clavegueres. Això és Espanya. Aquí, pel que es veu, governa la banca i executa Villarejo. I la resta, apel·len a l’autocrítica i a no sé quines ximpleries més.
Per tot plegat, els independentistes catalans no aprovaran els pressupostos a Sánchez: lògic. Primer, el que és important. Que el més urgent no s’ha de sostenir sobre una muntanya de merda.
