‘Grunge’ a la catalana
L’escriptor francès Michel Houellebecq a Les partícules elementals ens diu que “la desgràcia només arriba al seu punt més àlgid quan hem vist, de ben a la vora, la possibilitat pràctica de la felicitat”. Crec que aquesta gran frase podria definir prou bé el nostre darrer any com a poble, any que hem viscut en la desgràcia, tot i que la tardor passada havíem estat ben a la vora d’aconseguir els nostres propòsits nacionals i socials.
Després del que ens va passar sembla que ens hem deixat endur per la desgràcia, el desencant i la política de resistència en comptes de la política d’atac i d’alegria. Ens hem deixat endur per una política d’estil grunge en què ens queixem per tots els mals que ens passen però no fem els passos suficients per tal de sortir del pou i canviar el nostre món tot i les ganes que en tenim.
I hem caigut en això tot i mantenir el control del relat i de les raons materials, tot i veure els greus forats que té l’Estat espanyol en l’àmbit nacional i internacional, les greus mancances que els acabaran afeblint fins a la seva prompta desaparició.
A la primera hòstia que hem rebut ens hem deixat caure, al primer error que hem comès hem cregut que potser tot estava equivocat, quan en realitat els de davant estan molt pitjor del que volem arribar a creure. Perquè el nostre rival té una estructura aparentment forta, però que en realitat és plena de corcs que l’han rossegat profundament.
Obria amb una frase de Michel Houellebecq i acabo amb una altra: “Totes les societats tenen els seus punts dèbils, les seves llagues. Fiqueu el dit a la llaga i premeu ben fort”, recomana ell. I crec que això és el que hem de continuar fent, sense aturador i amb una certa pressa, amb una o altra estratègia però amb fermesa.
Premem i aprofundim en les nafres espanyoles fins a fer-los caure una vegada per totes. Deixem el grunge per a les tardes tristes de diumenge i retornem al cantó salvatge de la política amb el bo d’en Lou Reed.
