Transicions que sí que ho són
Les declaracions de Jan Peumans, president del Parlament flamenc, fa poques setmanes, dient explícitament que l’Estat espanyol no compleix, ara mateix, els requisits per formar part de la Unió Europea són un exemple concret i palpable dels resultats polítics que estem assolint gràcies al procés d’internacionalització del cas català. Peumans no expressa res que molts altres polítics europeus no ens hagin transmès, sovint en trobades públiques, d’altres vegades en converses privades, durant els últims mesos. Càrrecs públics de molts països diferents –del sud, del centre i el nord de la UE– i de totes les ideologies –d’esquerres, ecologistes, socialdemòcrates, liberals, democratacristians i conservadors–. Si gent de procedències geogràfiques i de partits tan diferents coincideix és perquè, quan miren el conflicte català, s’adonen ràpidament que estem al davant d’un cas obvi de vulneració d’alguns principis indispensables de la democràcia. I, el que és més important, constaten que si Espanya avui no respecta determinades regles democràtiques bàsiques és perquè no va fer una veritable transició.
Quan demanes a un alemany quin pes va tenir el partit nazi en l’elaboració de la Llei Fonamental de Bonn –la constitució alemanya del 1949, encara vigent avui– normalment es pensa que no ha entès bé la pregunta i et demana que la repeteixis. La mateixa qüestió se li fa inconcebible, perquè els nazis, en efecte, no en van tenir cap ni un, de paper, en la definició de joc les regles de la democràcia alemanya de postguerra. A Espanya, en canvi, com a mínim dos dels set pares de la Constitució del 78 havien tingut responsabilitats destacades durant el franquisme.
A Itàlia i Alemanya el partit feixista i el partit nazi, o els seus hereus, van quedar completament exclosos dels òrgans legislatius que van dur a terme els seus respectius processos constituents, un cop acabada la guerra. A Alemanya, de fet, hi va haver un sistemàtic procés de neteja de qualsevol rastre de nazisme de la judicatura, l’administració, els mitjans de comunicació, les institucions polítiques i el sistema educatiu. És el que es coneix com la desnazificació, exactament el contrari del que va passar durant la Transició a Espanya, un país on vam acceptar que la nova democràcia la faríem junts i entre tots, franquistes i demòcrates. És clar que Alemanya i Itàlia van perdre una guerra contra les democràcies liberals i van ser aquestes, en tant que potències ocupants, les que es van assegurar que les forces i les mentalitats de l’antic règim no sobrevisquessin refugiades en cap dels poders importants de l’Estat.
El contrast entre la nostra transició i la que van fer els altres països europeus amb règims totalitaris comparables al franquista és esfereïdor. A Alemanya, tot i que la desnazificació va comportar 200.000 detencions i 5.000 condemnes d’antics alts càrrecs del règim nazi, al cap de pocs anys un potent moviment estudiantil en denunciava la seva insuficiència, per massa permissiva i poc estricta. Espanya, en canvi, fa quaranta anys que lloa les virtuts d’un procés de canvi de règim que ara es revela com una gran farsa, perquè la idea franquista de l’Estat –aquest nacionalisme antidemocràtic segons el qual la unitat de la pàtria és sagrada i tot ho justifica– no només segueix viu en moltes instàncies públiques, sinó que, més greu encara, domina la cultura política d’una part important dels ciutadans espanyols.
Quan van morir Hitler i Mussolini, almenys la meitat dels alemanys i dels italians eren afectes al règim, si fa o no fa el mateix que passava a Espanya l’any 1975. Si Alemanya i Itàlia van necessitar un grau important de desnazificació i de desfeixistització per construir una veritable democràcia, com hem pogut creure que Espanya podia esdevenir una democràcia normal sense fer el més mínim procés de desfranquistització? No, no és possible passar d’un règim totalitari a un estat de dret homologable internacionalment per simple evolució natural, gràcies al mer pas del temps. No oblidem que només a Catalunya el retorn de Tarradellas va permetre restaurar la institucionalitat republicana i així trencar, ni que fos simbòlicament, amb la dictadura.
Una gran part de la societat espanyola ha volgut creure durant dècades que havia fet una transició que en realitat no va ser tal. Autoenganyant-se va enganyar la Comunitat Europea, que no l’hauria pogut acceptar dins seu si no hagués comprat el relat que l’Estat espanyol havia esdevingut una democràcia estàndard. Però avui la tasca d’internacionalització permet que Europa vagi despertant, més ràpid que no ens pensàvem, d’aquest engany. I Peumans és un símptoma gens menyspreable d’aquest despertar.
