Xocolata espessa

Ara fa vint anys, el 1998, el pri­mer minis­tre cana­denc, Jean Chrétien, va començar a tre­ba­llar en el plan­te­ja­ment que ara Quim Nadal pro­posa per al país en el lli­bre Cata­lu­nya, mirall tren­cat, publi­cat per Pòrtic. Nadal sug­ge­reix que l’inde­pen­den­tisme renunciï a la via uni­la­te­ral i que s’esta­bleixi un meca­nisme sem­blant a la llei de clare­dat del Canadà per poder fer con­sul­tes a la població sobre “l’oferta espa­nyola i sobre la pro­posta cata­lana”. Com que l’oferta espa­nyola no sabem clara­ment quina és i la pro­posta cata­lana la tenim molt clara, els en faig una altra, de pro­posta. Atu­rem-nos un ins­tant a conèixer aquesta llei cana­denca i així pot­ser ho enten­drem millor. Chrétien va començar a tre­ba­llar en l’esbor­rany de la cla­rity act, el 1998, un cop va tor­nar a gover­nar el país amb majo­ria abso­luta. I sobre­tot després que els últims referèndums al Que­bec hagues­sin donat la victòria als con­tra­ris al sobi­ra­nisme per un escàs marge de vots. Chrétien va pen­sar que la llei des­en­ca­lla­ria la situ­ació. Va fer tre­ba­llar a fons els punts que l’any següent, el 13 de desem­bre del 1999, es van pre­sen­tar a la Cam­bra dels Comuns. El Par­la­ment del Canadà la va apro­var l’any 2000.

La llei de clare­dat esti­pula que per començar les nego­ci­a­ci­ons per a la sepa­ració, s’ha de fer un referèndum que ha de posar “clara­ment”, segons la  Cam­bra dels Comuns del Canadà, la pre­gunta als votants en ter­mes d’inde­pendència i que el resul­tat ha de ser “clara­ment majo­ri­tari” a favor. Nadal plan­teja un acord “per defi­nir una majo­ria sufi­ci­ent per desen­vo­lu­par bila­te­ral­ment els meca­nis­mes de con­sulta a la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya”, i apunta cap a una llei de clare­dat com una de les pos­si­bi­li­tats per mate­ri­a­lit­zar aques­tes con­sul­tes a la població. Segons una dita ben cata­lana: “Les coses clares i la xoco­lata espessa.” No tinc cap dubte que si es prengués en con­si­de­ració la pro­posta de Nadal s’acon­se­gui­ria desem­bus­sar la situ­ació, total­ment empan­ta­ne­gada, però ja veuen pels ges­tos dels polítics, tant espa­nyols com cata­lans, que ni ho veuen clar ni els agrada la xoco­lata espessa.