Feminisme i autoritarisme
A finals de setembre, Bernie Sanders i Gianis Varufakis impulsaven un manifest reclamant una aliança progressista internacional per fer front a l’auge autoritari que s’estén pel món. Més enllà del tradicional eix esquerra-dreta, el text se centrava en les tensions produïdes pels efectes negatius de la globalització en contextos locals: l’autoritarisme i l’extrema dreta, que creixen per la desafecció i la indignació produïdes per aquests efectes negatius, es fan forts gràcies a les aliances internacionals teixides pels qui els defensen.
La llista de reivindicacions socials i econòmiques de Sanders i Varufakis no assumia la lluita feminista com a seva. No és un cas aïllat. A Catalunya i a Occident, la reticència de molts referents (homes) de l’esquerra a incorporar els feminismes, acompanyada de la insistència a parlar de “la classe obrera” de manera homogènia, és ben coneguda. Per aquests ideòlegs, intel·lectuals i activistes, els feminismes, els antiracismes i els drets LGTBI són més aviat qüestions identitàries, més preocupades pel reconeixement que no pas per les necessitats materials. La concepció és errònia.
En primer lloc, perquè la militància feminista s’ha convertit en un dels fronts antiautoritaris més actius. Ho hem vist als Estats Units de Donald Trump i al Brasil de Jair Bolsonaro. També en eleccions en països com Suècia, on les dones són més reticents a votar l’extrema dreta. Tal com explica la periodista Nuria Alabao, el feminisme, malgrat les tensions internes, sap articular demandes que uneixen el gènere amb la racialització, l’orientació sexual i la diversitat funcional. Marielle Franco, política i activista afrobrasilera, lesbiana i criada a les faveles, n’és un dels exemples més paradigmàtics.
L’articulació de lluites no és casual. Un dels perills de parlar de classe obrera com un tot uniforme és perdre de vista que no tota la classe obrera pateix de la mateixa manera. Quan parlem de bretxa salarial a Catalunya, per exemple, hem de tenir en compte que les dones migrades són les que tenen ingressos més baixos, i que les dones, blanques o racialitzades, tenen més possibilitats de tenir una doble jornada laboral, a casa i a la feina, que les fa més vulnerables a la precarietat i a tenir pensions més baixes. El professor de l’School of Oriental and African Studies de Londres, Rahul Rao, escriu que el col·lectiu LGTBI és uns dels més afectats per les polítiques econòmiques del Banc Mundial en països africans com Uganda, que ha vist retallades ajudes en àmbits com els de la prevenció del VIH.
Tenir en compte aquestes diferències és clau. Tan important és posar sobre la taula que l’auge de l’extrema dreta i l’autoritarisme és a causa de la desafecció envers el sistema econòmic i polític imperant, com ho és destacar que les solucions que proposen es basen sovint a reforçar velles jerarquies de gènere, raça i orientació sexual. Així, la periodista Leta Hong Fincher explica que el programa econòmic i polític del règim xinès actual es basa en la promoció dels rols patriarcals tradicionals. Als Estats Units, un dels planters de seguidors de l’alt-right són les comunitats d’homes que odien les dones. Un dels punts dels programes electorals de l’extrema dreta europea és l’enduriment de les polítiques migratòries i de seguretat, basades, sobretot, en un control ferri sobre subjectes que es consideren perillosos, que sovint són persones no blanques. Per acabar-ho d’adobar, alguns polítics d’extrema dreta, com la francesa Marine Le Pen i l’holandès Geert Wilders, han emprat la defensa dels drets de la comunitat LGTBI per justificar les seves polítiques islamòfobes.
Ja fa temps (dècades!) que especialistes en estudis de gènere i LGTBI avisen d’aquests fenòmens i intenten articular discursos i polítiques per contrarestar-los. Aquestes visions no han estat recollides per part de l’esquerra majoritària, activista, política o intel·lectual. Així doncs, no només es corre el risc de fer un diagnòstic deficitari de la situació política i econòmica actual, sinó d’aplicar solucions poc efectives.
