Les regles de Varufakis
Quan ara fa un any van empresonar la meitat del govern i la resta vam marxar cap a l’exili, una de les veus europees que va denunciar aquella situació amb més contundència va ser la de Iannis Varufakis. En una roda de premsa des de Barcelona a principis de novembre, l’exministre de finances grec i fundador del Moviment per la Democràcia a Europa 2025 (DiEM25) va declarar que se sentia “avergonyit” com a ciutadà europeu pel fet que a Espanya hi hagués “presos polítics”. “Ningú no pot comprendre, i no hauria de passar, que polítics que han actuat pacíficament acabin a la presó […] Que Puigdemont sigui a Bèlgica fa que el món es pregunti què està passant a Europa; el món sencer està mirant cap a Europa”, va dir Varufakis. I, posant de manifest la radical incompatibilitat entre la vulneració dels drets civils i el projecte europeu, va sentenciar: “Catalunya és un problema europeu que exigeix una solució europea.” I també que “la crisi catalana no és l’única ni l’última que viurà Europa” i que negar-ho és “no acceptar la nostra responsabilitat com a ciutadans europeus”.
Tanmateix, el més interessant de tot és que en aquelles declaracions Varufakis assumia, de manera implícita, el vincle inevitable entre la vulneració dels drets civils i la negació del dret a l’autodeterminació. En efecte, quan no es reconeix el dret a l’autodeterminació d’un poble que té la ferma determinació d’exercir-lo, s’acaba entrant en una espiral repressiva incompatible amb el respecte dels drets fonamentals. Dit en positiu: si Europa vol seguir protegint aquests drets –és a dir, si Europa vol seguir sent Europa– no té més remei que respectar també el dret a l’autodeterminació. Per tant, a Varufakis no li va costar gens arribar a la conclusió següent: Europa ha de permetre la creació de nous estats al seu interior. En conseqüència, hi hauria d’haver una norma europea que protegís i regulés els referèndums d’independència.
Fixem-nos bé en la contundència lògica i en la transcendència política d’aquest argument. No estem dient “estaria bé” que la UE permetés la independència dels seus territoris respecte dels seus estats actuals. O que això “seria compatible amb el projecte europeu”. No, la idea és molt més rotunda: la UE “ha de garantir” el dret a l’autodeterminació dels seus territoris perquè si no ho fa estaria contradient de manera flagrant els seus principis fundacionals. Per tant, la UE està políticament i moralment obligada a regular-ho.
Dit d’una altra manera, només hi ha dues formes d’afrontar el repte d’una societat mobilitzada en favor de la seva independència, la manera britànica amb Escòcia i la manera espanyola amb Catalunya. La solució escocesa és compatible amb els principis i valors de la UE, la catalana clarament no. Per això, és la UE qui hauria d’assumir la responsabilitat d’assegurar que tots els casos que es puguin donar al continent es resolen a l’escocesa. La qual cosa significa trencar amb el principi segons el qual casos com el català són un afer intern de l’estat on s’esdevenen i que la UE aprovi una norma comuna per regular l’exercici del dret a l’autodeterminació. Revolucionari, sí, però imprescindible si volem que la UE segueixi sent un espai de llibertats i no es converteixi en un espai de repressió.
És per això que Varufakis, en aquella reflexió d’ara fa un any, va passar de denunciar la vulneració dels drets civils a Catalunya a proposar, directament, les regles que segons ell haurien de perfilar la norma europea. Concretament, dues: 1. Quan les eleccions regionals en un territori amb institucions legislatives les guanyin formacions amb un programa independentista i amb “la majoria absoluta d’escons però també de vots (la meitat més un ja hauria de ser vàlid)”, s’ha de celebrar en aquell territori un referèndum jurídicament vinculant. 2. Aquest referèndum s’ha de celebrar “en coordinació amb la UE” i “com a molt d’hora” un any després d’aquella votació, per tal de “garantir un debat consistent”.
En cas de victòria dels independentistes, Varufakis proposa tres condicions per tal que el nou estat sorgit del referèndum segueixi dins la UE: 1. Que garanteixi la llibertat de circulació. 2. Que ofereixi, i no imposi, la ciutadania del nou estat i per tant permeti “escollir” quedar-se amb l’anterior, o amb totes dues. 3. Que mantingui “com a mínim el mateix nivell de transferències fiscals cap a la resta de zones més pobres del país, tot i que en forma d’inversió solidària” –o un nivell just de transferències fiscals d’acord amb el principi d’ordinalitat, precisaríem nosaltres–. Regles i condicions, aquestes de Varufakis, que, més enllà d’una o altra precisió, qualsevol demòcrata no pot més que acceptar. Si vol seguir sent demòcrata, és clar.
