L’esperit de Xirinacs

Aquest pri­mer cap de set­mana de desem­bre vol­dria recor­dar el que va pas­sar ara fa 45 anys. No és tant el fet, que és valent i com­promès, sinó qui el va pro­ta­go­nit­zar, què repre­sen­tava i el que suposa pel que estem vivint avui dia en la política cata­lana. L’1 de desem­bre de l’any 1973, Lluís Maria Xiri­nacs estava en presó pre­ven­tiva a la Model de Bar­ce­lona en espera de judici acu­sat pel règim fran­quista de “difusió de pro­pa­ganda il·legal”.  I lla­vors va deci­dir fer aquell gest que des de la pri­mera vegada que el van engar­jo­lar, l’any 1968, ja havia posat en pràctica quan l’empre­so­na­ven per denun­ciar la injustícia que patien els que com ell llui­ta­ven con­tra el règim. En aque­lla ocasió, Xiri­nacs va començar una vaga de fam que va durar qua­ranta-dos dies.

 Doc­tor en filo­so­fia, Xiri­nacs va ser un des­ta­cat acti­vista de la lluita anti­fran­quista que va mili­tar en les for­ces polítiques de l’esquerra paci­fista, inde­pen­den­tista i impul­sor, entre d’altres, del pro­jecte de la Marxa de la Lli­ber­tat i l’Assem­blea de Cata­lu­nya. En una carta clan­des­tina que va adreçar a la soci­e­tat, Xiri­nacs expli­cava que ho feia per recla­mar la lli­ber­tat del pre­sos polítics i en soli­da­ri­tat amb els cent tretze com­panys i com­pa­nyes empre­so­nats perquè “han defen­sat i han trac­tat d’exer­cir els drets a recu­pe­rar les lli­ber­tats naci­o­nals, polítiques i sin­di­cals de què són pri­vats”. Parau­les escri­tes ara fa qua­ranta-cinc anys que, malau­ra­da­ment, tenen plena vigència. Molt em temo, però, que aques­tes parau­les no facin pen­sar qui real­ment hau­rien de fer rumiar perquè no són tan lluny. Pen­sar com estem i com s’ha arri­bat fins aquí.

Quan va morir en un bosc del Ripollès, molts el tenien per boig, però ell ja s’havia can­sat de dema­nar la uni­tat de tots els par­tits cata­lans i vati­ci­nava –com també ho faria Aznar– que el pro­blema no era tant la relació amb Espa­nya com pre­ci­sa­ment les recur­rents tra­ve­tes entre els matei­xos par­tits cata­lans. Per aquests par­tits hau­ria de ser més fàcil rei­vin­di­car l’espe­rit de Xiri­nacs perquè la seva era una lluita cons­tant, valenta, com­pro­mesa, imper­ti­nent i pacífica.