Alerta roja a Espanya
Quaranta-tres anys després de la mort del dictador Franco, la monarquia borbònica, els partits constitucionalistes, les elits econòmiques i les estructures judicials i policials, han complert sense gaire matisos l’encàrrec de perpetuar la unitat d’Espanya al preu que sigui, inclòs el terrorisme d’estat i la guerra bruta a tots els nivells. Fruit del soroll de sabres i dels pactes inconfessables d’aquella Transició, avui Espanya és una estructura de poder moralment degradada per les seves elits, que s’aprofiten d’una societat en letargia permanent. Una letargia, per cert, que és el gran èxit del franquisme i la Transició. I és que quaranta anys de dictadura oficial i quaranta més de democràcia empeltada de franquisme sociològic han fet molt de mal a diverses generacions d’espanyols.
Un mal difícilment reparable durant algunes generacions més, perquè la majoria de ciutadans han acceptat com a natural la perversió de l’estat de dret, la violació de drets civils, la justícia injusta i la subversió de la democràcia. Així els han educat, sense explicar-los que aquesta Espanya és una trampa eterna per a ells mateixos i els seus descendents, i que aquest rol de súbdits que s’ha atorgat a la majoria és la garantia del sosteniment dels privilegis d’uns pocs. Els representa i els administra un Estat que violenta el dret a tots els nivells i que restringeix drets i llibertats empès per l’obsessió històrica de preservar una Espanya que mai no s’ha construït per adhesió, sinó per imposició, a través de guerres i morts. Són súbdits d’un règim blindat de qualsevol intent de ruptura radical amb el passat franquista. Una veritable Transició democràtica potser hauria deixat una Espanya geogràficament més petita si les nacions que hi conviuen haguessin exercit el seu dret d’autodeterminació, però el que és segur és que avui Espanya no seria la vergonya de la Unió Europea.
Només l’independentisme català ha estat capaç de posar en escac el règim del 78. Ni el nacionalisme basc, que viu estrictament del pacte econòmic amb Madrid; ni l’independentisme basc, encara minoritari i perseguit, ni la nova esquerra espanyola de Podemos, que propugna una reforma i no pas una ruptura radical. Ha estat el caràcter pacífic i democràtic del republicanisme català allò que ha trastornat les elits supervivents de la Transició, que controlen tots els vèrtexs que sostenen un Estat opac, violent i repressiu.
És per això que els aparells judicials, policials i ara també polítics actuen a la desesperada. A Catalunya, els presos polítics i els exiliats són el símptoma més notori de la decadència d’Espanya dins i fora de les fronteres, però en terres espanyoles aquesta decadència també es deixa veure de manera obscena. Un ministre del PSOE supremacista que banalitza el genocidi indígena i humilia dotze milions d’indígenes assassinats als Estats Units; un humorista que serà jutjat per ultratge als símbols nacionals i un delicte d’odi per mocar-se amb la bandera d’Espanya en un gag innocent; un Tribunal Suprem que canvia una sentència per beneficiar l’Ibex 35 i abandonar els consumidors; una classe política que utilitza amb naturalitat un llenguatge guerracivilista, i una institucionalització de la banalització del totalitarisme que facilita que dirigents polítics a esquerra i a dreta es vantin de tenir arrels franquistes. Tot plegat, amanit amb la prepotència d’Espanya donant lliçons al Regne Unit sobre el Brexit i la sobirania de Gibraltar, dues qüestions referendades a les urnes.
Espanya es troba en una cruïlla decisiva per al seu futur polític, social, econòmic i, sobretot, democràtic. D’ençà de la Transició, que la societat espanyola venera aquest període com un somni de normalitat democràtica basada gairebé exclusivament en l’alternança de poder entre la dreta i l’esquerra. Ara, però, que no només està en perill la unitat d’Espanya sinó la supervivència de tota una societat, els espanyols que es considerin demòcrates farien bé de recuperar l’esperit unitari d’aquell “no passaran!” de la lluita republicana. L’alternativa és deixar-los passar i que ho esclafin tot per sempre.
