Armilles de conte

Brissac-Quincé és un amable poble de conte que queda a pocs quilòmetres d’Angers, a la regió del Loira. A l’arribada, uns ceps centenaris donen la benvinguda al visitant i un imponent castell recorda que allà viu el senyor de Brissac, que deixa visitar-lo. És un indret on s’hauria pogut rodar la nova versió de La Bella i la Bèstia. Aquest, és, diuen, el retrat de la França que ara està en peu de guerra. Ciutats mitjanes i petites, fins i tot gent de pobles idíl·lics que esclaten, indignats. La França rural que ignorada pel centralisme més jacobí i per Emmanuel Macron no accepta un augment del preu del carburant que els suposarà un encariment dels viatges (per anar a l’hospital més proper o per portar els nens a l’institut) o el cost que pot suposar fer treballar un tractor en aquelles vinyes centenàries. La violència ha estat una de les armes que han fet servir els manifestants per tal que les seves demandes fossin escoltades, una estratègia difícil de controlar, perquè les protestes no tenen el suport explícit de dirigents reconeguts. El president francès ha hagut de fer marxa enrere i ha anunciat una moratòria que ja s’ha titllat d’insuficient. “Els francesos no volem les engrunes, reclamem la baguet”, vocifera un d’aquests portaveus. I els analistes ja corren a anunciar que les accions suposen un graner de vots per a l’ultradretana Marine Le Pen, que ja es frega les mans. Un altre cop el mateix discurs que acaba donant protagonisme a personatges com Trump (Estats Units), Salvini (Itàlia), Orbán (Hongria), Bolsonaro (Brasil) i, recentment a l’Estat espanyol, a Vox. És un símptoma mundial: defensar cadascú la seva nació, negar l’entrada als migrants i amanir-ho tot plegat amb la idiosincràsia de cada país. Aquestes són les receptes que dona la ultradreta a tot el món. El problema el tenim quan les suposades solucions només arriben d’una banda en un món cada vegada més enfadat i més hostil.