Per la vena de la premsa de cor
Que una gran part de l’opinió pública espanyola no s’escandalitzi amb la força de Vox té a veure amb la pàtina de normalitat que li ha donat la premsa del cor a través d’alguns dels seus admiradors. “Espero que Vox guanyi la batalla que jo vaig perdre.” Les declaracions corresponen al torero Francisco Rivera, en un acte del partit sobre la custòdia compartida. Un habitual fix del paper cuixé, com la resta del seu arbre familiar: fill de Francisco Rivera i Carmina Ordóñez, exmarit d’Eugenia Martínez de Irujo, per tant, exgendre de la duquessa d’Alba; germà de Cayetano Rivera i Kiko Rivera, germanastre fruit del matrimoni del seu pare amb Isabel Pantoja.
Una altra de les cares visibles del partit és Ortega Cano, extorero, vidu de Rocío Jurado, pare adoptiu de Gloria Camila i José Fernando i padrastre, si es pot dir així, de Rocío Carrasco, la filla de la cantant, també habitual de la premsa del cor. “Els de Vox són gent normal”, clamava amb la seva innata simpatia Bertín Osborne, cantant, presentador i aristòcrata. Hereu del títol nobiliari de comte de Donadío de Casasola, exmarit de Sandra Domecq Williams i membre de la nissaga aristocràtica amb latifundis dedicats al brandi de Jerez de la Frontera (Cadis).
I ens falta la joia de la corona, o els eterns pretendents als trons. Lluís Alfons de Borbó va repiular el tuit d’Abascal la nit electoral en què amenaçava Rufián d’expulsar del Congrés els traïdors i colpistes. Fill de Carmen Martínez-Bordiu, duquessa de Franco, nietísima, i Alfons de Borbó, duc d’Anjou, és aristòcrata, besnet del rei Alfons XVI i del dictador Franco, i pretendent legítim del tron de França, com a Lluís XX. També és qui lidera els recursos de la família contra l’exhumació del Valle de los Caídos.
Toreros, aristòcrates, terratinents, señoritos. Aquest és el repartiment a la premsa del cor. Si aquesta gent que t’explica vida i miracles, casaments, divorcis i comunions, et diu que els de Vox són com tu mentre llegeixes les revistes del cor a casa o a la perruqueria, pot ser que t’ho acabis creient, que la banalitat t’injecti la ultradreta amb la parsimònia de qui espera que li pugi el tint.
