L’enemic interior
La Unió Europea es debat, avui, entre la regressió autoritària i l’aprofundiment democràtic. Aquesta és la cruïlla dramàtica en què es troba el continent. Són molts els països europeus que veuen el ressorgiment d’un neopopulisme d’extrema dreta: del Front Nacional francès (21%) a l’Alternativa per Alemanya (12%), del Partit Liberal austríac (26%) als Demòcrates Suecs (13%), passant pel Partit Popular Danès (21%), la Lliga Nord italiana (17%), Llei i Justícia a Polònia (37%) i el Jobbik hongarès (19%), que deixa curt el Fidesz del primer ministre Viktor Orbán. (Entre parèntesi, el resultat d’aquests partits en les darreres eleccions generals al seu país). Per no parlar de l’extrema dreta holandesa de Wilders, el Vlaams Belang belga i l’UKIP britànica. Amb accents diferents, es tracta de forces polítiques que barregen el seu rebuig a les elits europees amb un discurs explícitament xenòfob i proposen receptes autoritàries –en alguns casos vorejant plantejaments filofeixistes o neonazis– per resoldre totes les crisis del nostre temps.
A Espanya l’extrema dreta, fins ara còmodament aixoplugada dins del PP, s’ha començat a expressar amb una marca pròpia, Vox, que ha irromput amb una força insospitada a Andalusia. Això europeïtza l’Estat espanyol? No exactament. Mentre a la majoria de països de la UE quan l’extrema dreta entra en escena la resta de forces polítiques, dretes incloses, estableixen un cordó sanitari per aïllar-la, a Espanya PP i Cs ja han fet saber que no tenen cap inconvenient a aliar-s’hi per governar. És la diferència entre unes dretes europees de tradició democràtica i fins i tot antifeixista (Churchill, De Gaulle, Adenauer, etc.) i una dreta espanyola vinguda directament del franquisme.
Històricament, l’extrema dreta irromp a Europa quan el capitalisme fracassa en la seva promesa de prosperitat per a les classes mitjanes. El totalitarisme a Europa, durant els anys trenta, va ser la falsa taula de salvació d’unes societats empobrides pel col·lapse del capitalisme liberal. Avui, l’extrema dreta sorgeix de les cendres provocades per una crisi del model neoliberal que ha esmicolat el relat de les elits europees, segons el qual l’euro havia de ser la porta de la convergència econòmica entre països i d’un creixement del qual es beneficiarien una gran majoria dels europeus. Des de la introducció de la moneda única fins avui, però, la desigualtat ha crescut entre països de la UE i a l’interior de la majoria d’aquests països.
Quan el capitalisme fracassa i quan la socialdemocràcia no és capaç d’oferir una sortida consistent davant d’aquest fracàs, les societats europees busquen un boc expiatori a qui responsabilitzar de les seves pors. L’extrema dreta dels anys trenta el va trobar en l’enemic exterior i va sublimar la frustració sistemàtica de les seves societats a través d’una guerra entre estats. L’extrema dreta del segle XXI ha trobat en l’immigrant l’enemic interior ideal: és per això que la xenofòbia és la columna vertebral del seu discurs.
L’extrema dreta espanyola, no obstant això, no té en la immigració el seu principal enemic interior. La convicció que l’anticatalanisme més desacomplexat ha estat la clau de l’èxit de la campanya electoral andalusa és la prova que, en el cas d’Espanya, el paper de l’enemic interior el compleix, més que ningú altre, la identitat catalana. L’extrema dreta espanyola rebutja la diversitat nacional de l’Estat encara amb més força que la diversitat ètnica de la societat. La ultradreta que a Espanya ataca els catalans es correspon amb la ultradreta que a Àustria, Holanda, França, Dinamarca i Alemanya ataca els immigrants. Això ens fa entendre millor que la lluita per la integració dels nouvinguts i la lluita per l’autodeterminació són dues cares de la mateixa moneda: la d’una democràcia capaç de reconèixer com a iguals tots els seus ciutadans, sigui quina sigui la seva identitat.
Què cal fer per conjurar la deriva autoritària de les societats europees? Mantenir les fronteres obertes suposa la derrota de l’extrema dreta als països nòrdics i centreeuropeus. Aconseguir l’autodeterminació de Catalunya suposa la derrota de l’extrema dreta a Espanya. La democràcia se salva quan, en qualsevol país de la UE, els autoritaris fracassen en el seu intent de sacrificar el seu boc expiatori particular. Catalunya, així, no és més que un dels escenaris específics d’aquest gran combat general entre democràcia i autoritarisme que tenalla la UE. Avançar fins al final en el nostre procés d’autodeterminació és, també, la nostra particular contribució a aturar la nova –però en realitat tan vella– ultradreta que avui amenaça Europa per diversos flancs. Per això, si la batalla de Catalunya la guanyem els demòcrates, en realitat serà una victòria per a tots els demòcrates del continent.
