Opinió

Drets humans, setanta anys i ara

Hauríem d’evitar la reflexió intel·lectual estèril. Els drets humans demanen acció

No hi ha república sense consciència que el pilar cen­tral de la seva cons­trucció són els drets humans. I no hi ha democràcia sense el com­promís ferm i cons­tant, mal­grat les con­tra­dic­ci­ons, que la defensa dels drets humans forma part de l’ADN de tot demòcrata. En el pano­rama de Cata­lu­nya i Espa­nya, el record de la pro­mul­gació ara fa setanta anys de la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans és un pre­text neces­sari per assen­tar algu­nes de les con­ques­tes jurídiques i que aque­lla eina, que va mar­car un punt d’inflexió vers els fei­xis­mes, ens inter­pel·li ara. La lec­tura dels seus 30 arti­cles és una ori­en­tació cons­tant a l’apro­fun­di­ment en el res­pecte a la dig­ni­tat humana, a la huma­nit­zació de la con­vivència i a un exer­cici del poder polític ori­en­tat clara­ment al progrés col·lec­tiu.

Una dona com Ele­a­nor Roo­se­velt, lliure, femi­nista, tos­suda, va ser capaç de tei­xir aquest lle­gat amb molts esforços i siner­gies, després de l’abo­mi­na­ble existència del nazisme, legi­ti­mat ini­ci­al­ment amb un Hit­ler al Par­la­ment ale­many que només amb el 18% de repre­sen­tació elec­to­ral ini­cial va ser capaç, per la feblesa de la resta, de gover­nar i assas­si­nar més de 6 mili­ons i mig de jueus i dis­si­dents. Aque­lla dona i el seu equip van dei­xar en el seu redac­tat l’empremta de la mirada del poder en femení. Al cen­tre, la per­sona, la seva dig­ni­tat i a par­tir d’aquí, els seus drets humans irre­nun­ci­a­bles. La dig­ni­tat, terra de la resta de drets. Aque­lla decla­ració i la cre­ació de l’Assem­blea de les Naci­ons Uni­des van sig­ni­fi­car un impor­tant pas enda­vant en la lògica de crear un ter­reny comú, un lloc comú en la necessària uni­ver­sa­lit­zació de la gover­nança mun­dial.

Cal des­ta­car, del seu redac­tat, dos punts clau pel que fa al nos­tre moment històric, i encara que sigui de manera excep­ci­o­nal cal repro­duir ínte­gra­ment el text. El pri­mer, en el seu arti­cle 2: “Qual­se­vol per­sona pot pre­va­ler-se de la decla­ració, sense dis­tinció de [...] opinió política o d’altra mena, d’ori­gen naci­o­nal. [...] Hom no farà tam­poc cap dis­tinció fona­men­tal en l’esta­tut polític, admi­nis­tra­tiu i inter­na­ci­o­nal del país o ter­ri­tori del qual depen­gui jurídica­ment la per­sona, tant si es tracta d’un país o ter­ri­tori inde­pen­dent com si està sota la tutela, encara que no sigui autònom o que esti­gui sotmès a qual­se­vol limi­tació de sobi­ra­nia.” És, doncs, clau que no se sacra­litzi la con­cepció de l’estat com a ina­mo­vi­ble, sinó que l’única cosa ina­mo­vi­ble ha de ser l’obli­gació que els drets humans siguin res­pec­tats.

El segon és l’arti­cle 30: “Cap dis­po­sició d’aquesta decla­ració no pot ser inter­pre­tada en el sen­tit que un estat, un grup o un indi­vidu tin­guin dret a lliu­rar-se a una acti­vi­tat o a come­tre un acte enca­mi­nat a la des­trucció dels drets i de les lli­ber­tats que s’hi enun­cien.” Els estats, doncs, també han de retre comp­tes de la vul­ne­ració del dret que sigui, i cap vio­lació pot ser jus­ti­fi­cada.

Esta­ria bé que els alts man­da­ta­ris actu­als, espe­ci­al­ment a Europa i a l’Estat espa­nyol, en comp­tes de jurar o pro­me­tre lle­ial­tat i com­pli­ment al rei o a la Cons­ti­tució, els obli­gues­sin, en pri­mer lloc, a fer-ho a aquest text. Un text vigent en uns moments en què més de 52 polítics han sig­nat el mani­fest per la demo­cra­tit­zació d’Europa, 500 par­la­men­ta­ris i expar­la­men­ta­ris del món dema­nen la lli­ber­tat de la pre­si­denta Carme For­ca­dell i més de 400 juris­tes del Que­bec fan petició de l’arxiu de la causa con­tra els juris­tes pro­po­sats en la sin­di­ca­tura pel referèndum de l’1 d’octu­bre. Aquesta reacció és la necessària, la reacció impres­cin­di­ble.

Davant vagues de fam, o la crisi d’aco­llida de refu­gi­ats, hauríem d’evi­tar la reflexió intel·lec­tual estèril. Els drets humans dema­nen acció. Hi ha d’haver una com­ple­men­ta­ri­e­tat entre el tre­ball intel·lec­tual i el com­promís pels drets humans, ja que és evi­dent que la relació de teo­ria i la pràctica dels drets humans pot con­duir a l’escep­ti­cisme.

Com diu un home de la terra, un vell pagès pro­duc­tor d’oli de Lladó, a l’Alt Empordà, i que recull les oli­ves amb les seves mans, “teo­ria i pràctica són ami­gues, però no són bones com­pa­nyes”.

Que la terra ens ins­piri i el res­pecte a la dig­ni­tat a tot ésser humà ens faci per­sis­tir.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.