Temporeres marroquines
El jutjat de primera instància i instrucció número 3 de La Palma del Condado (Huelva) ha arxivat la investigació sobre la denúncia de quatre temporeres marroquines, una d’elles embarassada, contra un empresari de la maduixa a qui acusaven d’assetjament i abús sexual. Encara resta oberta una causa fruit de la denúncia d’un altre grup de temporeres que treballaven a Moguer. Col·lectius feministes han posat el cas de les temporeres com a exemple de com el gènere, la racialització –les discriminacions i desigualtats que pateixen moltes persones per no ser blanques– i la globalització condicionen com es produeix la violència masclista.
Si ja en un judici per abusos sexuals les dones són qüestionades pel que van fer o per com anaven vestides, en el procés de les temporeres hem vist actituds com la de l’advocat de l’empresari acusat, que va titllar la denúncia de les treballadores de maniobra per evitar la tornada al Marroc un cop acabessin la feina. També s’hi poden afegir agreujants com el desconeixement de l’idioma o de la legislació en matèria de violència masclista del país d’acollida, així com la vulnerabilitat econòmica de les dones, que marca la decisió i la capacitat de denunciar; l’aïllament geogràfic de l’indret on vivien i treballaven, o l’absència de xarxes de suport –familiars, d’amistats, etc.
Les temporeres solen ser de zones rurals del Marroc, tenen càrregues familiars i poc coneixement del castellà. Això condiciona el marge d’acceptació de feines al lloc d’origen; la capacitat negociadora, que depèn totalment de qui les contracta, i el seu caràcter temporal, ja que volen tornar amb les seves famílies un cop finalitzada la feina. Que acabin treballant en un sector com és el de la recol·lecció fruitera tampoc és casual. Són feines precàries, sobretot si les exerceixen dones.
La tímida reacció social que ha despertat aquest cas, en comparació amb les massives mostres d’indignació de la sentència dels violadors de la manada, ha tornat a evidenciar que si ja la vida de les dones blanques importa poc en l’àmbit polític, la de les dones racialitzades importa encara menys. Precisament, la jerarquització de les opressions patides per les dones ha estat criticada dins del moviment feminista mateix. Chandra Talpade Mohanty, en el seu article Sota ulls occidentals, explicava que moltes feministes blanques occidentals han promogut una imatge essencialista i homogènia de “la dona del Tercer Món”, segons la qual el que tindrien en comú totes les dones no occidentals seria la submissió a formes locals de dominació masclista.
L’estereotip de “la dona del Tercer Món” ha relegat les necessitats específiques de la majoria de dones del món a la cua de les prioritats del moviment feminista, perquè si no saps ben bé per què es produeixen, no les pots abordar correctament. També ha portat a considerar que aquestes dones no tenen iniciativa, ni veu, ni recursos per enfrontar-se a la violència que pateixen. Això ha fet que sovint no se les tingui en compte en les lluites que precisament busquen defensar els seus drets. L’activista feminista Brigitte Vasallo posa com a exemple el Marroc, on les accions fetes per activistes europees de Femen van acabar creant problemes al moviment LGTBI del país. En el cas de les temporeres, resulta positiu, malgrat que caldria més ressò mediàtic, que se’ls hagi donat veu en els mitjans i que se les mostri en actituds proactives, com ara manifestant-se pels seus drets. També és rellevant donar veu als col·lectius de dones que al Marroc fa temps que investiguen els abusos que pateixen les temporeres quan són contractades al país d’origen, així com als col·lectius antiracistes que les defensen a Espanya.
Si alguna cosa exemplifica el cas de les temporeres marroquines és que, en una societat cada cop més sensibilitzada, tenir en compte les diverses realitats –ètnia, classe, orientació sexual, diversitat funcional o identitat de gènere– que afecten la vida de les dones és fonamental per erradicar el masclisme i la violència de gènere.
