La guerra de la ponsètia
Les flors, tot i la seva imatge de fragilitat i delicadesa, també han servit al llarg de la història per batejar conflictes importants. En el segle XV hi va haver la guerra de les Dues Roses pel tron d’Anglaterra; als Països Baixos, van tenir la crisi de les tulipes en el XVII, la primera bombolla financera; a Portugal van fer la revolució dels clavells i, més recent, al Kirguizistan les tulipes també han donat nom a una revolta.
Són exemples als quals caldria afegir una proposta –ep!, incruenta– per a Catalunya: la guerra de la ponsètia. La imatge del funcionari espanyol plantificant unes fulles vermelles davant les plantes grogues que decoraven dijous l’escenari de la trobada entre Torra i Sánchez és el paradigma del conflicte Catalunya-Espanya. La càndida subtilesa catalana contra la prepotència espanyola. L’Estat espanyol sempre acaba amplificant amb la seva malaptesa barroera accions aparentment innòcues. Un detall, el de les ponsèties grogues, que hauria passat inadvertit a la majoria de l’opinió pública, però que va acabar magnificat per l’acció d’un esbirro amb excés de zel. Un 1-O que hauria tingut repercussió internacional mínima si no hagués estat per la incontinència repressiva hispànica. Un 9-N que hauria estat foc d’encenalls... un llarg etcètera d’actuacions que els posen en evidència. La fúria ha estat sempre la seva perdició. Només guanyarem (com ha fet tothom que els ha guanyat, que han estat molts) provocant que encadenin errors. Sortir a barallar-nos al seu terreny és anar amb el lliri a la mà. I aquest conflicte no va de lliris, va de ponsèties. D’entrada, amigues i amics republicans, per desitjar-vos bones festes.
