El principi d’estabilitat
El gran adversari del dret a l’autodeterminació ha estat històricament l’anomenat principi d’estabilitat. Així d’entrada, sembla justa i difícil de rebatre la idea que les fronteres entre els països s’haurien de poder decidir de manera democràtica, millor que per la força, permetent que siguin els pobles els que triïn pacíficament, a través de les urnes, en quin estat volen viure. Com sabem, però, les coses són una mica més complicades, d’entrada perquè els pobles viuen en territoris i aquests, per sort, no són homogenis des del punt de vista cultural, nacional i identitari.
Justament per aquesta raó, aquells que defensen una idea democràtica –més que no una idea nacionalista– del dret a l’autodeterminació proposen que, quan en un mateix territori hi conviuen ciutadans que voldrien marxar de l’estat al qual pertanyen amb d’altres que s’hi volen quedar, es faci un referèndum per tal que aquest dilema col·lectiu es resolgui a les urnes. Sembla, sens dubte, la solució més justa. La “regla de Varufakis” de la qual parlàvem en la quarta carta, d’acord amb la qual s’ha de poder fer un referèndum d’independència en aquelles regions als parlaments de les quals hi hagi una majoria absoluta de partidaris de celebrar-lo, no és més que una aplicació pràctica d’aquesta idea. Quan un estat reconeix el dret de les seves regions a tenir un parlament, està assumint que aquella cambra expressa la voluntat democràtica d’aquell territori. Si la majoria de ciutadans d’aquella regió vol celebrar un referèndum d’independència, quina raó prou sòlida hi hauria per impedir-ho?
La gran raó per contradir un argument d’una lògica democràtica tan impecable ha estat –ja des del segle XIX, quan va néixer aquest argument– el principi d’estabilitat, que diu, si fa o no fa, una cosa així: si permetem que tots els pobles s’autodeterminin, en base simplement a un principi democràtic, posarem en risc la integritat territorial dels estats, les fronteres polítiques canviaran cada dos per tres i la comunitat internacional es convertirà en un caos. Dit d’una altra manera, la prosperitat econòmica i el progrés social, o la pau i la seguretat, que al cap i a la fi són els grans objectius pels quals se suposa que treballen els estats, necessiten institucions públiques estables, que puguin fer la seva feina amb tranquil·litat, i si les fronteres estan subjectes de manera permanent a un criteri tan impredictible com és el dret a l’autodeterminació, aquesta estabilitat salta pels aires. I, en conseqüència, tot allò que es pot exigir a un estat: creixement econòmic, drets socials i benestar, defensa i ordre públic, etc.
Tanmateix, en ple segle XXI i en el marc de la Unió Europea, allò que salta pels aires és la força objectiva d’aquest principi. Quan els estats europeus ho havien de fer tot –tenien un banc central i una moneda, una política fiscal independent, regulaven el comerç, tenien el seu exèrcit i la seva pròpia diplomàcia, etc.–, la possibilitat d’anar modificant les fronteres polítiques cada dos per tres podia, potser sí, ser un problema pràctic important, per dir-ho de manera col·loquial. Avui, però, que moltes d’aquestes polítiques estan cada vegada més integrades en l’àmbit europeu, avui que tenim una moneda comuna que regula el BCE i una política comercial comuna, ara que, per exemple, els estats de la UE es plantegen seriosament fer passos decidits per unificar les seves polítiques de defensa, com afectaria la constitució de nous estats dins de la UE aquestes polítiques? Molt poc o, si es vol, molt menys del que les hauria afectat històricament. És a dir, les regions o nacions sense estat de la UE es poden autodeterminar sense que les polítiques i les institucions que requereixen estabilitat per fer la seva feina es vegin amenaçades.
És cert que hi ha moltes altres polítiques que els estats encara avui conserven i que no fan pinta d’elevar-se a l’esfera comunitària. Ara bé, moltes d’aquestes polítiques –les de benestar social, molt particularment, però també la gestió de l’ordre públic– és cada vegada més clar que s’exerceixen de manera més eficaç des dels nivells de govern més proper que no pas des d’una llunyana capital. Per tant, en el cas d’aquestes altres polítiques el que hauria de prevaldre és el principi de proximitat, més que no el d’estabilitat. I això, de nou, juga a favor del dret a l’autodeterminació.
Tots aquests arguments ens porten a una conclusió clara: si durant el segle XX el principi d’estabilitat tenia una força argumental indiscutible a l’hora d’oposar-se a una concepció democràtica del dret a l’autodeterminació, aquesta força a l’Europa del segle XXI està disminuint a marxes forçades. Allò que els nostres temps reclamen és una UE més integrada, més federal, en el si de la qual les regions d’Europa que ho vulguin es puguin autodeterminar i, si s’escau, independitzar-se –d’acord amb el que pugui significar la paraula independència en el si de la UE– amb plena llibertat.
