La cultura venç el 155
A manera de fermall d’un 2018 que s’escola, he escollit dotze accions que exemplifiquen el compromís ciutadà amb la cultura i que esdevenen la més efectiva de les lluites en contra de la repressió. El sector cultural donava la benvinguda a l’any amb l’autonomia suspesa i en plena ressaca d’unes eleccions imposades que, contra tot pronòstic, ens van permetre revalidar la majoria independentista al Parlament de Catalunya. Dotze mesos després, l’espantall numèric del 155 no només plana en el discurs públic, en la política (entesa massa vegades com a pur joc declaratiu), sinó que, encara pitjor, actua silent a favor de l’autocensura. Vet aquí una dotzena d’iniciatives valentes que ens demostren fins a quin punt la cultura ens permet alliberar-nos del jou de l’opressor. A tots els qui les heu fet possibles, moltes gràcies. I als qui teniu la bondat de llegir-me, pau, humanitat, república i feliç 2019.
1. ‘55 urnes per la llibertat’, Destí: Brussel·les.
2. Reivindiquem Fabra: no abandonem mai ni la tasca ni l’esperança.
El govern va acordar commemorar enguany l’Any Fabra per celebrar els 150 anys del naixement del lingüista i gramàtic català i els 100 de la publicació de la Gramàtica catalana. Amb aquest objectiu, durant el 2018 s’han programat unes 700 activitats a tot Catalunya, entre les quals destaquen les 148 Conferències Fabra que s’han fet arreu del territori i l’exposició Pompeu Fabra. Una llengua completa, que ha rodat per més de 80 indrets d’una cinquantena de municipis.
3. El ‘Parnàs’ de Roger Mas, a la sala Adem.
A principis de març rebíem la visita del cantautor de Solsona Roger Mas, que va decidir presentar-nos el seu nou treball a Brussel·les. No li podrem agrair mai prou: ser els primers a escoltar les cançons del seu Parnàs ens va commoure, però també ens va donar alè. El govern a l’exili hi vam assistir emocionats: la saviesa d’en Roger, la seva veritat, transita per la seva música. Aquesta vegada es fa seus versos de Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia Anzizu, Amadeu Vidal i Toni Gol. Només podem dir: “Gràcies, Roger, i... Foc a l’obaga!”
4. Catalans i universals: la gira internacional del Quartet Casals.
Recordo la nit calorosa a la canònica de Santa Maria de Vilabertran, en l’edició del 25è aniversari de la Schubertíada –l’any 2017– i en ple 20è aniversari del conjunt. Els vaig poder conèixer i vaig poder gaudir en directe de l’excel·lència del seu art, que s’expressa vitalment, quan cal, i moderadament si la partitura ho requereix. Són, juntament amb artistes com Jordi Savall i Jaume Plensa, ambaixadors culturals de primer ordre que porten el seu talent i el seu mestratge arreu del món. La universalitat del seu art els fa immensos. Els vaig poder escoltar de nou en directe, ja a l’exili, a principis d’octubre: va ser al Concertgebouw de Bruges. Confesso que, per uns moments, em vaig sentir a prop de casa.
5. Catalunya, a l’Smithsonian Folklife festival.
Anys de treball intens i rigorós es van traduir en la programació d’aquest Amazing Catalonia! que es va mostrar l’estiu passat, imparable, a Washington DC. Ho va fer vencent les traves del 155 i les agressions verbals d’ambaixadors fidels al règim. Sigui com sigui, Catalunya es va reivindicar deutora de la tradició, però també de la modernitat mediterrànies, i va seduir els visitants del que es considera el festival més important del món dedicat al patrimoni cultural i immaterial. Un aparador immillorable per mostrar Catalunya no només des del vessant cultural, sinó també organitzatiu; un país modern, amb una economia basada en la creativitat i el coneixement. Bravo!
6. Les Ofrenes d’Albert Gonzalo, aL Santa Mònica.
L’Espai Balcó d’aquest equipament va obrir la temporada amb la mostra d’aquest artista excepcional (Tarragona, 1954 – Barcelona, 2014), considerat un autèntic referent gràcies a unes aportacions tan personals com fascinants conseqüència directa dels seus viatges a l’Àfrica, l’Orient Mitjà i l’Extrem Orient. Aquests viatges van ser una via per conèixer ja no només les seves riques i mil·lenàries pràctiques artístiques, sinó també una presa de contacte profunda i directa amb diferents tradicions espirituals com ara el cristianisme, l’islam, el budisme, el jainisme i l’hinduisme. Ofrenes mostra els seus quaderns pictòrics, quaderns de viatge, en els quals trobem les essències i els perfums d’allò que es va acabar materialitzant en formats majors, així com la relació d’aquesta obra artística amb les tradicions espirituals esmentades.
7. A Cassà és temps de Càntut.
M’ho permetran els seus promotors, però el Càntut és un festival que estimo pràcticament com a propi. La seva tercera edició, celebrada a finals de novembre a Cassà de la Selva, va resultar esclatant malgrat la incomoditat de la pluja. Durant un cap de setmana, aquest municipi del Gironès es va convertir en l’epicentre de les cançons de tradició oral, amb una gran participació per part del públic, que va descobrir nous espais i moments per cantar. Una quinzena de propostes, la meitat ideades especialment per al Càntut i quatre de les quals presentades en primícia a les comarques gironines, ens recorden com la tradició es reinventa i connecta rabiosament amb el tarannà i les maneres de fer dels temps actuals. Llarga vida, amics, al Càntut (que, posats a dir, exporta la multipremiada producció Belda & Sanjosex a Hong Kong, el març de l’any vinent!).
8. Montblanc inaugura el Museu del Pessebre.
Que vivim moments excepcionals ho evidencia el fet que la (molt) recent inauguració del Museu del Pessebre de Catalunya tingués lloc en plena vaga de fam de l’alcalde, Josep Andreu. Sigui com sigui, Montblanc llueix un nou equipament que vol ser referència i atractiu supralocal i que explica els orígens i l’actualitat d’una tradició que ens identifica com a poble. El museu consta de quatre plantes: a la planta baixa s’exposen pessebres de Montblanc i de la Federació Catalana de Pessebristes. La primera planta és la predilecta per als amants del calvari. La segona planta està dedicada monogràficament a les obres de Joan Mestres i Baixas, reconegut mestre pessebrista mort fa cinc anys. Finalment, a la planta superior es realitzaran tasques de restauració i recerca. Felicitats a tots els que ho heu fet possible.
9. Redescobrim el Príncep dels poetes.
Recordo el pianista Joan Díaz de la meva etapa com a director del MMVV, on va presentar el seu projecte “We Sing Bill Evans” en què ens descobria l’excepcional Sílvia Pérez Cruz. Anys després, va posar la seva imaginació al servei de la nostra música tradicional, impulsant el NewCat. Avui, aquesta formació que treballa per a projectes, presenta Bestiari, una proposta educativa que és un llibre disc, però també un web interactiu adreçat sobretot (però no només) als nens i nenes de primària. Díaz musica una selecció de 22 poemes del llibre homònim de Josep Carner escrit l’any 1964 a l’exili, a l’Avenue Bel-Air del municipi d’Ukkel. Rodejat d’un estol de músics espectacular, defensa un projecte ambiciós des del punt de vista artístic que desitjo de cor que sigui explicat com cal. Només així serem capaços de permetre que els versos del príncep dels poetes adquireixin una nova vida a les aules del segle XXI, de bracet d’un seguit de materials pedagògics que seduiran tant els alumnes com els mestres.
10. La singularitat del Priorat arriba a la UNESCO.
Prioritat és el nom de l’associació que treballa incansablement des de fa una dècada per impulsar la candidatura Priorat-Montsant-Siurana com a Patrimoni Mundial de la Unesco. En aquests moments, el dossier de la candidatura catalana ja ha estat elevat per part del Ministeri de Cultura espanyol a l’organisme internacional per a la seva avaluació. No serà fins a l’estiu vinent quan se sabrà, definitivament, si el projecte de desenvolupament sostenible basat en la singularitat paisatgística i natural d’aquest territori aconseguirà el reconeixement com a paisatge agrícola de muntanya mediterrània. Mentre arriba el veredicte, i com a projecte de present i de futur, el territori ha impulsat aquest 2018 iniciatives molt rellevants en la línia de reconèixer aspectes del patrimoni immaterial, com són la celebració del 1r Congrés de la Jota a Falset. Tan catalana com la sardana o el porró, Catalunya és terra de jota (i de jotes) i per això durant tres dies es van reunir experts i aficionats a aquesta temàtica de tots els territoris de l’arc lingüístic català. Les comunicacions de caràcter academicocientífic es van alternar amb activitats de caire lúdic. Atents, doncs, i preparats per ballar!
11. Els cantaires preserven ‘El Messies’ participatiu.
Després d’anys i panys aixoplugats per l’Obra Social La Caixa, els i les cantaires d’aquest nostre gran, immens país han defensat i fins i tot organitzat una nova edició d’aquesta festa de la participació nadalenca que és la cantada de l’oratori El Messies de G.F. Händel. L’any passat, ja amb l’existència de presos polítics i exiliats, la cantada va tenir tocs reivindicatius que no van acabar d’agradar els patrocinadors. Un any després, amb un escenari igualment cruent, una associació que neix de la societat civil, ha organitzat el concert d’aquest 27 de desembre a L’Auditori sota la direcció d’Edmon Colomer i una colla de solistes excel·lents acompanyats per l’Orquestra de Cambra de Granollers, la Coral Cantiga i participants individuals. Els vull traslladar igualment que, des de Brussel·les, ens hem proposat cantar al vostre costat també aquest 29 de desembre, a l’exterior de Lledoners, on més de 300 cantaires i una trentena de músics professionals interpretareu de nou aquest magnífic oratori: Al·leluia!
12. Exercir la cultura, la major de les victòries.
Permeteu-me que la darrera de les accions sigui de caràcter més genèric, però probablement també el nexe d’unió entre totes les anteriors. Tinc la certesa que qualsevol acció, acte, manifestació cultural és, per si mateixa, una victòria contra el 155 i allò que representa. La repressió menysprea la diversitat (també la cultural), la creativitat, els drets lingüístics, la llibertat d’expressió i de participació. Tanmateix, de manera contrària a l’objectiu inicial, l’aplicació del 155 va comportar un enfortiment del món cultural i associatiu que es concreta amb un grau de compromís majúscul per part de moltes i moltes persones anònimes. A totes elles, el meu agraïment sincer i infinit.
