Algú vol desfer l’empat?

Quin incen­tiu real té a hores d’ara el règim del 78 per asseure’s a nego­ciar amb l’inde­pen­den­tisme una sor­tida al con­flicte polític? Cap. La força de l’1-O –ara només retòrica– i del 27-O estan difu­mi­na­des, no hi ha cap república mate­ri­a­lit­zada ni tam­poc aque­lla uni­tat que va acom­pa­nyar els dos momen­tums. Els Mos­sos ja no “seran sem­pre nos­tres”, al Par­la­ment no hi ha majo­ria inde­pen­den­tista per les des­a­vi­nen­ces entre ERC i Juntsx­Cat sobre la pre­ser­vació dels drets dels dipu­tats empre­so­nats i a l’exili i els càlculs elec­to­ra­lis­tes –pura­ment auto­no­mis­tes– i con­ti­nua la repressió política i judi­cial. Tot ple­gat, para­litza en bona mesura qual­se­vol movi­ment que pugui espan­tar un règim que per­cep que l’inde­pen­den­tisme no està en dis­po­sició de com­plir amb dos requi­sits neces­sa­ris per afron­tar el xoc democràtic amb un Estat auto­ri­tari i repres­siu, mani la dreta o la supo­sada esquerra. No hi ha ni uni­tat ni volun­tat d’uni­la­te­ra­li­tat. El con­text d’incer­tesa dels pro­pers mesos faci­lita, a banda i banda, un cert interès a man­te­nir les posi­ci­ons de joc defen­si­ves: macro­ju­dici con­tra l’inde­pen­den­tisme, pres­su­pos­tos aquí i allà, elec­ci­ons muni­ci­pals, euro­pees, i qui sap si espa­nyo­les.

L’ins­tint de super­vivència és clau en aquest impàs. L’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal hau­ria de pre­pa­rar, amb el car­rer, com va suc­ceir l’1-O, una res­posta con­tun­dent a les pre­vi­si­bles sentències con­dem­natòries del Suprem, una reacció que, ara sí, obligués l’Estat a moure fitxa i a pas­sar de les parau­les bui­des de diàleg i Cons­ti­tució a obrir la porta de la nego­ci­ació. Qual­se­vol res­posta tèbia només farà que l’espera del Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans sigui tan insu­por­ta­ble que acabi des­truint el movi­ment inde­pen­den­tista, amb cicles elec­to­rals auto­no­mis­tes i líders cre­mats pel camí, en què Espa­nya des­gasti encara més el poc auto­go­vern que con­serva Cata­lu­nya amb més 155, més pre­sos i exi­li­ats. Tot ple­gat, men­tre l’inde­pen­den­tisme espera que el règim espa­nyol col·lapsi tot solet. Els pre­sos polítics i els exi­li­ats són cons­ci­ents que la seva lli­ber­tat es farà espe­rar, pas­sa­ran alguns anys fins que Europa obri les seves cel·les. Tan­ma­teix, si hi ha movi­ments de xoc mas­sius, sense violència però amb una con­tundència com l’1-O, el camí es pot escurçar. Ara bé, hi ha líders polítics i soci­als dis­po­sats a anar a aquest xoc i assu­mir ris­cos per­so­nals i polítics? I la soci­e­tat, està dis­po­sada a assu­mir ris­cos col·lec­tius?

Els senyals que eme­ten l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal i el car­rer no espan­ten Madrid. Els intents de Ciu­ta­dans, el PP i altres gru­pus­cles ultres, amb el suport de la Bru­nete mediàtica espa­nyola, per pre­sen­tar l’inde­pen­den­tisme com un movi­ment vio­lent i perillós van tor­nar a fra­cas­sar el 21-D. Pro­tes­tes con­tun­dents però breus, algu­nes càrre­gues poli­ci­als i poc més. I al Par­la­ment i al govern, bon­dat.

El govern espa­nyol tam­poc no té cap incen­tiu per fer un pas, per petit que sigui, en la reso­lució del con­flicte polític. La super­vivència del PSOE està estric­ta­ment lli­gada a la super­vivència del règim del 78, apun­ta­lat per la dreta, l’Ibex 35, la monar­quia i la justícia i la poli­cia post­fran­quis­tes. Qual­se­vol aposta per la nego­ci­ació democràtica amb Cata­lu­nya posa en escac aquest búnquer i, en el cas del PSOE, els cos­tos elec­to­rals pro­ba­ble­ment serien molt ele­vats. Unes elec­ci­ons el 2019 o a prin­ci­pis del 2020 amb un govern en con­ver­ses for­mals amb Cata­lu­nya pre­ci­pi­ta­rien l’ascens de la dreta extrema i l’extrema dreta molt més que no pas un crei­xe­ment del PSOE i Podem. Pedro Sánchez no ofe­rirà res subs­tan­cial als cata­lans per tot això, però sobre­tot, perquè creu que l’inde­pen­den­tisme tindrà més por del fan­tasma de la dreta espa­nyola que de l’auto­a­no­me­nada esquerra. Si els cata­lans fan bon­dat i apro­ven els pres­su­pos­tos espa­nyols, no els caurà un altre 155 i tin­dran un aero­port Josep Tar­ra­de­llas.

Algú vol des­fer l’empat? El comu­ni­cat con­junt de la reunió entre Sánchez i Torra a Bar­ce­lona és deli­be­ra­da­ment confús, tant, que sem­bla que els dos equips se’n van anar a casa satis­fets amb l’empat.