Algú vol desfer l’empat?

Quin incentiu real té a hores d’ara el règim del 78 per asseure’s a negociar amb l’independentisme una sortida al conflicte polític? Cap. La força de l’1-O –ara només retòrica– i del 27-O estan difuminades, no hi ha cap república materialitzada ni tampoc aquella unitat que va acompanyar els dos momentums. Els Mossos ja no “seran sempre nostres”, al Parlament no hi ha majoria independentista per les desavinences entre ERC i JuntsxCat sobre la preservació dels drets dels diputats empresonats i a l’exili i els càlculs electoralistes –purament autonomistes– i continua la repressió política i judicial. Tot plegat, paralitza en bona mesura qualsevol moviment que pugui espantar un règim que percep que l’independentisme no està en disposició de complir amb dos requisits necessaris per afrontar el xoc democràtic amb un Estat autoritari i repressiu, mani la dreta o la suposada esquerra. No hi ha ni unitat ni voluntat d’unilateralitat. El context d’incertesa dels propers mesos facilita, a banda i banda, un cert interès a mantenir les posicions de joc defensives: macrojudici contra l’independentisme, pressupostos aquí i allà, eleccions municipals, europees, i qui sap si espanyoles.

L’instint de supervivència és clau en aquest impàs. L’independentisme institucional hauria de preparar, amb el carrer, com va succeir l’1-O, una resposta contundent a les previsibles sentències condemnatòries del Suprem, una reacció que, ara sí, obligués l’Estat a moure fitxa i a passar de les paraules buides de diàleg i Constitució a obrir la porta de la negociació. Qualsevol resposta tèbia només farà que l’espera del Tribunal Europeu de Drets Humans sigui tan insuportable que acabi destruint el moviment independentista, amb cicles electorals autonomistes i líders cremats pel camí, en què Espanya desgasti encara més el poc autogovern que conserva Catalunya amb més 155, més presos i exiliats. Tot plegat, mentre l’independentisme espera que el règim espanyol col·lapsi tot solet. Els presos polítics i els exiliats són conscients que la seva llibertat es farà esperar, passaran alguns anys fins que Europa obri les seves cel·les. Tanmateix, si hi ha moviments de xoc massius, sense violència però amb una contundència com l’1-O, el camí es pot escurçar. Ara bé, hi ha líders polítics i socials disposats a anar a aquest xoc i assumir riscos personals i polítics? I la societat, està disposada a assumir riscos col·lectius?

Els senyals que emeten l’independentisme institucional i el carrer no espanten Madrid. Els intents de Ciutadans, el PP i altres grupuscles ultres, amb el suport de la Brunete mediàtica espanyola, per presentar l’independentisme com un moviment violent i perillós van tornar a fracassar el 21-D. Protestes contundents però breus, algunes càrregues policials i poc més. I al Parlament i al govern, bondat.

El govern espanyol tampoc no té cap incentiu per fer un pas, per petit que sigui, en la resolució del conflicte polític. La supervivència del PSOE està estrictament lligada a la supervivència del règim del 78, apuntalat per la dreta, l’Ibex 35, la monarquia i la justícia i la policia postfranquistes. Qualsevol aposta per la negociació democràtica amb Catalunya posa en escac aquest búnquer i, en el cas del PSOE, els costos electorals probablement serien molt elevats. Unes eleccions el 2019 o a principis del 2020 amb un govern en converses formals amb Catalunya precipitarien l’ascens de la dreta extrema i l’extrema dreta molt més que no pas un creixement del PSOE i Podem. Pedro Sánchez no oferirà res substancial als catalans per tot això, però sobretot, perquè creu que l’independentisme tindrà més por del fantasma de la dreta espanyola que de l’autoanomenada esquerra. Si els catalans fan bondat i aproven els pressupostos espanyols, no els caurà un altre 155 i tindran un aeroport Josep Tarradellas.

Algú vol desfer l’empat? El comunicat conjunt de la reunió entre Sánchez i Torra a Barcelona és deliberadament confús, tant, que sembla que els dos equips se’n van anar a casa satisfets amb l’empat.