L’arribada de Vox
L’arribada de Vox hauria de servir per analitzar quina és la situació. Què és el que pot passar i, sobretot, què és el que crèiem que havia passat tot i que, en realitat, no va succeir.
La veritat és que algú podria tenir interès a fer creure al món que Espanya és un país amb una democràcia avançada, d’aquelles en què hi ha molts partits, raó per la qual estan obligats a entendre’s, subjectant-se així els uns als altres i exercint un equilibri de forces que dificulti allò de hoy por ti, mañana por mi. N’hi ha prou de mirar els països veïns d’Europa per adonar-se d’on estan copiant el sistema.
El que passarà és que, blanquejada l’extrema dreta, els altres partits obtindran per art de màgia un posicionament en el tauler que fa poc no acabava d’encaixar. És a dir: el PSOE aconseguirà ser aquesta posició socialdemòcrata, Podem serà l’extrema esquerra (en breu absorbirà els últims sospirs comunistes), el PP es podrà mirar finalment al mirall de la dreta centrada (a pesar de Casado) i Ciutadans aconseguirà, per fi, que alguns deixin d’anomenar-los extrema dreta no perquè no ho siguin, sinó perquè hauran col·locat algú més enllà. I tots contents.
Serà també l’evidència que aquests últims quaranta anys no s’ha fet justícia amb la nostra història recent. Ni amb una societat que arrossega la xacra d’una pobresa i un analfabetisme classista, forçat per aquells que van guanyar la guerra. Quedarà cada cop més clar que els que onejaven banderes d’independència ho feien respecte a aquests que, amagats, sempre han estat allà, sense necessitat de treure el cap.
