Coses que tenen els estats

Els estats de l’Europa actual solen tenir, en la majoria de casos, unes determinades característiques. Una població mínima, superior almenys als 5 milions d’habitants. Una llengua específica d’aquell estat, comuna al conjunt dels seus ciutadans. Unes institucions pròpies amb una llarga història. Una capital (o una àrea metropolitana) amb gruix de població considerable, superior al milió d’habitants, i connectada internacionalment. Una potència econòmica important, amb un PIB de més de 200.000 milions d’euros. Una extensió territorial d’almenys 30.000 km².

Són característiques habituals, però no tots els estats de la UE gaudeixen de tots i cadascun d’aquests trets. A la UE, en la pura teoria, es podrien donar quatre tipus de territoris: aquells que tenen totes les característiques i són estats; aquells que són estats sense tenir totes les característiques; aquells que no les tenen totes i que tampoc són estats i aquells que, tenint-les totes, no són estats.

Entre el primer grup, aquells que ho tenen tot i són estats, trobem tots els grans països de la UE: Alemanya, França, Itàlia, el Regne Unit, Espanya, però també d’altres com per exemple Polònia, Holanda, Suècia, Dinamarca, Irlanda i Finlàndia. Els podríem considerar el grup normal, però en termes estrictament aritmètics no es pot dir que siguin una majoria entre els 28 estats actuals de la UE.

Pel que fa al segon grup, hi trobem casuístiques de tota mena: hi ha tots aquells països –al voltant d’una quinzena, d’un total de 28– el PIB dels quals no arriba als 200.000 milions d’euros, o tots aquells països –no arriben a 10, de 28– la població dels quals no supera els 5 milions d’habitants. Hi ha estats que ho compleixen quasi tot, però els falla alguna de les característiques assenyalades: Grècia i Hongria, per exemple, no arriben als 200.000 milions d’euros de PIB, la població d’Irlanda no supera (per poc) els 5 milions d’habitants, Àustria no té una llengua específica diferent de l’alemany , etc.

De fet, no és gaire difícil fer un quadre de doble entrada, posant tots els països de la UE a l’esquerra i les sis característiques habituals d’un estat de la UE –població, llengua específica, institucions històriques, PIB, mida de la capital i extensió territorial– a la part de dalt, i comprovar quants i quins d’aquests trets compleix cadascun dels estats. Convido el lector que ho faci. Li sortiran quatre blocs: el dels estats que els compleixen tots, el dels estats que els compleixen tots menys un, el dels estats que els compleixen tots menys dos, i els (pocs) casos que n’incompleixen més de dos. De fet, Malta i Luxemburg només compleixen dues de les sis característiques –llengua específica i institucions històriques.

El tercer grup concerneix els territoris de la UE que no són estats, però que estan reconeguts políticament i administrativament pels seus estats –i que, a efectes pràctics, anomenarem regions–. La immensa majoria de les regions de la UE no compleixen la majoria de les sis característiques assenyalades. No cal entrar en exemples: els landers alemanys no tenen una llengua diferent de l’alemany i, molts tampoc no tenen una gran capital de més d’1 milió d’habitants, i el mateix podríem dir de les regions de França i d’Itàlia. Igual que podem considerar normal que els estats compleixin totes o quasi totes sis característiques, també podem considerar normal, estadísticament parlant, que les regions en compleixin poques o molt poques. Fins i tot hi ha algunes regions que no en compleixen cap.

Fixem-nos, per un moment, en aquelles regions de països de la UE que avui no són estats, però que tenen partits rellevants que aspiren que la seva regió esdevingui estat algun dia: Escòcia, Flandes i el País Basc (no posem Catalunya en aquesta llista, ara veureu per què). Aquestes regions compleixen molts dels sis trets, però en cap cas els compleixen tots: Escòcia no té una llengua específica diferent de l’anglès i la seva capital no arriba ni de bon tros al milió d’habitants; Flandes té un territori molt inferior als 30.000 km² i Anvers, la seva principal ciutat, suma mig milió d’habitants; el País Basc no compleix ni el tret de població, ni el d’extensió territorial, ni el del PIB.

Finalment, arribem al quart grup: el d’aquelles regions que compleixen les sis característiques i que, malgrat això, no són estats. N’existeix alguna? D’entrada, semblaria estrany que si un terç llarg dels estats de la UE les compleixen totes i molts estats de la UE ho són sense complir-les totes, hi pugui haver un territori que complint-les totes no sigui estat. Hi ha algun cas? Sí, n’hi ha un, només un, i es diu Catalunya. L’única regió de la UE que avui compleix totes i cadascuna de les característiques que defineixin els grans estats de la UE, però que no té un estat propi.

Potser això explica algunes coses. Potser això explica que Catalunya no pogués formar part d’un estat més gran si aquest no era radicalment plurinacional. Potser això explica que a Catalunya avui hi hagi el moviment independentista més massiu i mobilitzat de tota la UE. Coses de la física social, econòmica, històrica i cultural.