El voraviu

Ja tenim aquí el Vox que jo esperava, el Vox del primer dia, el Vox que en paraules de Santiago Abascal no vol “ni cargos ni cargas”. L’àvia Neus sempre deia que s’havien de tenir els ulls molt oberts per saber distingir la gent perillosa, que és aquella gent “que et dona un gla i vol que li caguis un roure”. Vox són d’aquests i aquest és el verdader perill de Vox. Deixem-nos d’aliances contra la ultradreta i de cordons sanitaris i posem-los políticament en evidència com s’hi han posat avui. Aquest personal considera de veritat de les de veritat que la discriminació existeix i que els discriminats som els homes. Ho ha dit textualment el seu secretari general, Javier Ortega, el que conviden al FAQS de TV3, el que portarà l’acusació particular contra els presos polítics catalans en el judici. Ho ha dit el mateix dia que l’Audiència de Navarra ha ratificat la llibertat de la manada. Ho ha dit el mateix dia que hi ha hagut la primera dona assassinada per la seva parella d’aquest any 2019. Ho ha dit el mateix dia que hem sabut que des del 2003, quan es va començar el recompte oficial, ja són 976 les dones mortes. Més víctimes que ETA, i ETA ja està dissolta. Més víctimes que la Transició i la Transició fa anys que es va tancar oficialment. Qui hi pacti no es podrà excusar en el fet que Vox no parla clar.

Hem fet les campanades i els raïms de Cap d’Any a Puig de les Basses amb un miler (escàs) de ciutadans més que hem volgut i pogut estar a prop de Dolors Bassa (i simbòlicament de tots els presos polítics i exiliats). Per primera vegada en vint-i-cinc anys hem tornat sortir de casa aquesta nit. Hi hem arribat a les deu tocades, amb la nostra motxileta i els nostres entrepans de truita. Res d’extraordinari, ja es veu. Un pot d’olives. Un tàper amb fruits secs variats. Un parell de pomes. Quatre mandarines. I un termos amb aigua de Maria Lluïsa. L’aparcament encara no era ple i els de l’ANC d’Olot ja havien penjat a primer terme la seva campana de la llibertat. Hi hem pujat pel nostre compte i sense quedar amb ningú, però aviat hem trobat coneguts del diari. D’ara i d’altres temps. L’Enric Serra. La Dolors Bellés. En Lluís Romero. L’Òscar Pinilla. En Carles Cereijo. Tants d’anys junts i mai havíem fet un Cap d’Any plegats! Així és la vida. Poques coses de les que ens han concentrat aquests darrers dos anys hauríem estat capaços de preveure la nit de Cap d’Any que els va obrir. Pensar en el 2019 i en el que ens pot oferir també supera la meva imaginació i la capacitat de pronòstic. Flairo que veurem que això no s’ha acabat, però que de moment hem de pair que gestionem la derrota. I bo i així, bon any 2019!

El Tribunal de Comptes condemna l’exalcaldessa de Madrid Ana Botella i sis regidors per la venda de 1.860 habitatges protegits al fons voltor Blackstone per sota del preu de mercat l’any 2013. El tribunal xifra en 25,8 milions d’euros el perjudici que aquesta operació va ocasionar a l’Empresa Municipal de l’Habitatge. Sent avui com és el Dia dels Innocents, i sortint d’on surt, la notícia crida l’atenció. El Tribunal de Comptes és aquell organisme tan independent de la política en què els partits majoritaris acostumen a aparcar excedents i parentela (sis els designa el Congrés i sis els designa el Senat). Ara mateix, el PP hi té, per posar exemples, Margarita Mariscal de Gante, exministra; Manuel Aznar López, germà d’expresident; Ramón Álvarez de Miranda García, fill d’expresident del Congrés i defensor del poble; María José de la Fuente y de la Calle, neboda d’exministre franquista. Resulta, però, que la sentència li ha tocat redactar-la a Antonia Lozano Álvarez, l’única que hi és per IU –pactada amb el PSOE–, amiga i companya de l’alcaldessa Manuela Carmena des dels anys setanta i de la primera tinent de l’alcaldia, Marta Higueras, que presideix l’Empresa Municipal d’Habitatge, personada a la denúncia contra Botella. Entenen ara, com d’independent és tot plegat per tots cantons?

L’estelada de metall que el ferrer d’Amer i un grup d’amics van plantar tips que l’altra fos arrancada, i per assegurar que no se l’enduguessin, ja és també rostos avall. Els independentistes la imaginàvem eterna i ha durat al lloc menys que qualsevol de les anteriors. La consistència de l’invent ha fet l’efecte contrari al que es pretenia i ha fet pujar l’adrenalina a l’autodenominat Equipo Mazinger que ràpidament ha passat a l’acció amb tanta eficàcia que s’ha autodelatat. S’ha gravat i ha penjat a les xarxes el vídeo en què es veu com duia a terme l’acció de sabotatge. El vídeo dura prop de 4 minuts, comença amb la gent d’Amer instal·lant la bandera i seguidament els Mazinger (parlen una barreja de castellà de carrer amb pretesa entonació gallega de tant en tant) descriuen pas a pas l’acció de desmuntatge en nom propi, de Tabàrnia i d’Espanya. “¿Qué os pensábais que de hierro no nos la llevaríamos?” Amb una clau Stillson afluixen els cargols de subjecció del pal i quan ho tenen a peces decideixen que el pal va estimberris avall i que la bandera se la queden. Són tan rucs que la van amagar per aquells vorals i avui quan han anat a recollir-la han pillat el jefe Mazinger quan ja la tenia carregada al cotxe. Ivà no ho hauria fet fer millor al sergent Arensibia a Històries de la puta mili.

Ni avui, dia del discurs institucional del president, cessa l’hostilitat dialèctica entre tribus. O potser no cessa per això. Tothom dona el seu, de missatge d’any nou. Ferran Bel i Míriam Nogueras posen a la vista, sense pudor, la batalla interna al PDeCAT i discuteixen amb llum i taquígrafs què votaven quan votaven que votarien no als pressupostos de Sánchez. Les velles estructures es pregunten públicament què fan els antics convergents en la unilateralitat puigdemontista ara que ERC està per aquest nou peix al cove del qual en diuen “eixamplar la base” i/o “gestió eficient”. És el món al revés? És un homenatge al creuat màgic? (Joaquim Nadal es va presentar per Lleida i Antoni Siurana per Girona). “És un vió”, com assegurava un torrat? O és un parato, com replicava l’altre torrat? La brillant metàfora de Sergi Sol (primer escuder de Junqueras) en el seu article d’avui dona una pista, que és que algú quedara sonat, segur. Si és que ja no n’hi ha més d’un, de sonat. Sol identifica l’Estat espanyol amb l’excampió del món de boxa Pernell Whitaker, i els independentistes amb Poli Díaz, El Potro de Vallecas. Rememora el combat pel títol mundial del 1991 (octubre del 2017) i assegura que qui volgués bé a El Potro havia de llançar la tovallola en el primer assalt. Clar com l’aigua. Estem sonats. No sé si dels cops.

Novè any consecutiu de TV3 com la que més en tot. Avui mengem lideratge al TN i mengem lideratge en continus curts de promoció durant tot el dia que m’acaben provocant la primera saturació del 2019. Tantes pastilles d’autobombo les trobo flatulències innecessàries. Per a què al cap i a la fi? Qui més juga a la lliga de TV3? No és excés i arrogància refregar lideratge quan estàs sol en la competició? No sé si es pot comparar amb ningú perquè no n’hi ha cap més de les seves característiques. I com que igualment és la nostra, i com que igualment passem per caixa (240 milions) cada any, ens ho podria estalviar. Quan sento TV3 autocantar-se les excel·lències recordo Caixa Girona (o qualsevol altra de les caixes locals), que va anar cada any durant trenta anys a millor (quan convocava la premsa per presentar resultats) fins que un any, de cop i volta, no van tenir cap més lloc on anar que a la panxa del bou. I encara sort, penso, les que com Caixa Girona van trobar bou que els volgués a la panxa. Tan i tan bé que ha anat el 2018 (novè any consecutiu de lideratge), però no milloraran els resultats. Perdrà facturació i costarà més diners públics que l’any passat i en demanaran més per a l’any vinent. Quin lideratge és aquest? Quin mercat és aquest, que com més líder més forat? No provoqueu, please.

Em crida l’atenció una peça de dos minuts d’en Xesco Reverter al TN Vespre sobre el sistema penitenciari als Estats Units. Hi ha més de 2 milions de persones preses i es calcula que un 5% dels condemnats són innocents. Parlem de més de 100.000 innocents condemnats. Valentino Dixon ha passat 27 anys a la presó per un assassinat que no havia comès. El mes de setembre passat va poder sortir en llibertat després que el professor universitari Mark Howards i unes estudiants de la seva assignatura aconseguissin proves que els fiscals havien amagat i que deixaven clara la seva innocència. La història de Valentino Dixon va interessar l’opinió pública el 2012 pels dibuixos i pintures que feia a la presó i té molts punts de semblança amb la de Rubin, Huracán, Carter, el boxejador que es va menjar 20 anys de presó per un assassinat que no havia comès i a qui Bob Dylan va dedicar Hurricane (1975) i sobre qui Norman Jewison va rodar el 1999 la pel·lícula del mateix nom, protagonitzada per Denzel Washington. La brutalitat i la tendresa d’aquest reportatge de nevera programat per omplir un dia amb massa personal de vacances a TV3 està en la resposta de Dixon quan li pregunten si odia els que li han robat 27 anys. “Ja no tinc més temps per donar-los.” I continua ensenyant quadres a càmera.