L’economia del 2019
Fer previsions no és fàcil, i més si hi ha molts paràmetres que depenen de l’exterior. Amb el món globalitzat els principals perills que ataquen l’estabilitat econòmica i empresarial venen gairebé sempre de fora. Per a l’any que tot just comencem hem de tenir present que el BCE ha tallat a partir de l’1 de gener els estímuls financers que arribaven a les economies més necessitades. També pot afectar l’increment dels tipus d’interès als EUA i no diguem la guerra comercial entre la primera potència mundial i la segona, els EUA i la Xina. I tot plegat, amanit amb el deute mundial incontrolat i les declaracions, sovint incendiàries, de Donald Trump, que no ajuden gens a l’estabilitat necessària perquè l’economia avanci plàcidament.
Així, amb l’amenaça exterior sempre latent definida, es podrà analitzar millor cap a on apunta la situació econòmica a Catalunya. En l’any que ha quedat enrere, Catalunya va créixer al voltant d’un 3%, mentre que l’Estat espanyol ho va fer només un 2,6% i la UE, un 2%. L’atur es va reduir fins a situar-se al voltant del 10%, i els salaris van començar a pujar, encara que molt tímidament. Per tant, queden lluny els auguris catastrofistes provinents de la majoria de partits polítics de l’Estat i de bona part de mitjans de comunicació amb seu a Madrid, que no es cansen de repetir que l’economia catalana està a punt de fer fallida pel procés.
Per intuir com serà el creixement enguany caldrà posar damunt la taula les febleses i les fortaleses de casa nostra. En la part positiva es pot destacar el clima, la qualitat de vida i la bona localització en el món d’aquest petit país de 7,5 milions d’habitants. També, i de manera més concreta, pesa força l’economia diversificada –amb un fort component del sector industrial– la internacionalització i els rècords continuats de les exportacions, així com l’elevat pes de la inversió estrangera. Sigui com sigui, la Cambra de Barcelona preveu que l’economia catalana creixerà enguany un 2,5%.
A la balança de les característiques negatives hi podem trobar l’enorme dèficit fiscal. No em cansaré de repetir que cada any marxen de Catalunya uns 16.000 milions d’euros, que és la diferència del que aportem els catalans en impostos a l’Estat i el retorn en inversions. Cal recordar que la inversió mitjana de la darrera dècada tot just arriba al 13% quan la població catalana és del 16% i el pes del PIB respecte a l’Estat està per sobre del 19%. Aquest dèficit també es troba en les infraestructures, amb escandalosos retards en grans obres. També es podria ressaltar la lentitud burocràtica a l’hora d’activar una nova empresa o la poca inversió en el capítol d’R+D.
Aquests elements fan que perdem competitivitat davant els nostres adversaris europeus. A més, hi ha un altre element que a hores d’ara no sabem si repercutirà durant el 2019 en l’estabilitat. Es tracta del judici als presos polítics, que començarà en les properes setmanes. És una incògnita, perquè ja hi ha anunciades mobilitzacions ciutadanes, i si tenim en compte la manera violenta d’actuar de la policia i la Guàrdia Civil l’1-O ningú sap com pot acabar tot plegat.
I si parlem del moviment independentista –amb una base de més de 2 milions de votants– en relació amb l’empresariat, també caldrà estar atents, ja que s’estan produint alguns moviments perquè candidats amb el suport del món sobiranista guanyin posicions en les estructures empresarials catalanes. La batalla pel control de la Cambra de Barcelona, que procedirà a l’elecció dels seus representants al mes de maig, serà diferent, ja que disposarà d’un nou reglament elaborat per la Generalitat, que incorporarà per primer cop la votació electrònica. La previsió és que els vots de les petites empreses, bona part de les quals més favorables a la independència que les grans, puguin determinar candidats a favor del procés. L’ANC ja està treballant perquè les pimes i el món del comerç puguin ser clau en deu de les tretze cambres de Catalunya. Així, la representació econòmica estaria més d’acord amb el color polític de la ciutadania i trencaria la inèrcia que quatre empresaris de grans firmes tallin el bacallà amb molt poc suport democràtic. Ja ha passat a Fira de Barcelona, en què Pau Relat, fins ara president de Femcat, ha estat escollit nou president de l’ens firal sense el suport de l’equip de direcció de la mateixa Fira, un equip de professionals molt preparats, però amb uns interessos més propers a l’espanyolisme que a Catalunya. Les noves cúpules empresarials també poden determinar el rumb econòmic.
