De nou, soc a casa

Guaito la plana del Rosselló amb una emoció desmesurada, com estic segur que ho han fet en el passat desenes de milers de bones persones obligades a deixar casa seva per motius del tot diversos. A l’antic camí que anava des de Perpinyà fins a Narbona, hi redescobreixo la silueta del castell de Salses, límit històric però sobretot límit sentimental entre Occitània i els Països Catalans, al qual fa al·lusió l’escultura d’Emili Armengol situada a peu d’autopista, la Porta dels Països Catalans. La dec haver vorejat desenes de vegades, aquesta escultura, però creieu-me si us dic que el sol fet de pensar que se’m manllevi la possibilitat d’atansar-m’hi em crea una sensació d’ofec que només la impudicícia de compartir aquestes ratlles amb vosaltres em permet superar.

La de Salses serà la primera de les fiblades del dia, probablement la més intensa per haver-la imaginat, nítidament i minuciosament, una vegada i cent en aquest indret privat i inviolable que és la meva pròpia memòria. El temps s’escola i no vull perdre ni un segon: condueixo un punt nerviós fins al Conflent i, allà, de nou hi retrobo un perfil estimat, el del monestir de Sant Miquel de Cuixà. L’he trobat sempre especialment bonic; no obstant això, aquest 5 de gener del 2019 que no oblidaré mentre visqui se’m presenta incontestablement bell, poèticament pròxim, malgrat el fred climatològic que contrasto amb la càlida impaciència de descendir fins a la capella del Pessebre. Si més no des del punt de vista cultural, ho afirmo: de nou, soc a casa.

Enfilo ja cap a la destinació que explica el perquè d’aquest periple: els amics de l’ANC m’han convidat ha anar al Casal –Centre Cultural Català– de Perpinyà i participar en l’acte de presentació del Consell de la República. “El Casal”, com se’l coneix popularment, és una autèntica “illa” de normalitat lingüística i cultural que ha permès a molts nord-catalans descobrir que la nostra, la catalana, és una llengua “normal”. Vaja, que s’hi pot viure, en català, i no passa gaire res d’extraordinari si és que per “ordinari” entenem el fet de gaudir en la llengua original dels versos de l’admirat Mossèn Cinto (en l’article d’avui, cita obligada), entre tants d’altres noms il·lustres de les nostres lletres.

Tornant al que motiva aquest viatge, com la llengua, la nostra serà una república no sotmesa a les fronteres ni subjecta a les limitacions territorials que tant han marcat la nostra història. No he visitat, en aquest sentit, la Catalunya Nord com qui visita una antiga colònia; he sentit la necessitat, ni que sigui per unes hores, de retrobar un context cultural comú, propi, que ens agermana. És en aquest sentit que no proclamo “la República dels Països Catalans”, sinó que, n’estic convençut, aspiro a defensar de manera col·lectiva els valors republicans que vertebren el nostre projecte polític i que només de manera consorciada i des d’un consens al més ampli possible esdevindran els fonaments sòlids del país nou que entre tots volem construir. Res més, però tampoc res menys.

Us convido, com també vaig fer amb els assistents a la trobada de Perpinyà (per cert, capital de la Sardana aquest 2019), a superar conceptes més propis del XIX que dels temps actuals i a construir des de la base i fent feina (per tant, amb compromís i esforç) un projecte del i per al segle XXI, inclusiu, il·lusionant, de progrés, digital i, per damunt de tot, vital.

I atès que no cal amagar-se’n, comparteixo que viatgem i viatjarem arreu no per fer turisme, sinó per tirar endavant el procés democràtic i participatiu que es vincula a l’articulació de la República Catalana. Sigui aquest relat breu d’una jornada de retrobament i emoció compartida el preludi de noves visites en el marc del que entenc com a exercici del dret a la lliure circulació de les persones.

Acabo tal com he començat, citant Pau Casals: “[...] Que cadascú defensi les seves conviccions. Tots els punts de vista mereixen d’ésser respectats, mentre responguin a conviccions sinceres, veritablement sinceres.” Les meves, us ho ben asseguro, ho són.