Racisme i sexisme
La societat catalana és cada cop més ètnicament diversa. Per això, és més necessari que mai bastir un enfocament envers la violència masclista, tant la perpetuada per homes migrants i racialitzats com la patida per dones migrants i racialitzades, que estigui lliure de racisme.
La tasca no és fàcil. El sexisme i el racisme van ser clau per mantenir les jerarquies racials durant l’època colonial. Segons l’antropòloga Verena Stolcke, a la Cuba colonial, la sexualitat de la dona blanca era controlada per assegurar la transmissió dels privilegis racials, mentre que els homes blancs empraven els cossos de les dones racialitzades com un entreteniment sexual. Als Estats Units, la imatge de les persones negres com a bèsties incapaces de controlar els instints primaris va servir per justificar la violació de dones negres i el control de la seva reproducció, mentre que els homes negres eren presentats com a violadors de dones blanques.
Aquestes representacions encara tenen conseqüències. Partits com Plataforma per Catalunya i Vox escampen rumors sobre violacions múltiples comeses per homes migrants, o sobre que la majoria dels feminicidis a Espanya els cometen estrangers (no és cert), al mateix temps que neguen l’existència de la violència masclista. Moltes persones encara consideren que, per evitar casos com el del menor no acompanyat detingut fa un mes per haver agredit sexualment diverses dones a la Vall d’Hebron, el que cal és educar els homes migrants en “els costums d’aquí”. En un país on es denuncia una violació cada vuit hores i on es produeixen violacions en grup com les de la manada, seria interessant saber quins costums són.
Per evitar caure en aquests i altres discursos, és important tenir en compte que la principal raó de la violència masclista, la cometi qui la cometi, és el masclisme. A partir d’aquí, acadèmiques com Nadje Al-Ali expliquen que, per entendre la violència masclista dins d’una comunitat, s’han de tenir en compte com determinades interpretacions de pràctiques religioses i normes culturals justifiquen i configuren les expressions locals de patriarcat i, en conseqüència, la manera com s’exerceix la violència masclista. Tant ella com Hazel Carby ens diuen, a més, que aquestes expressions locals es poden veure afectades quan entren en contacte amb d’altres, sigui per la via de la globalització i l’imperialisme, sigui per via de la migració.
Per exemple, les expertes Aisha K. Gill i Sundari Anitha expliquen que la voluntat de preservar la cultura pròpia dins les societats d’acollida fa que algunes famílies d’origen estranger decideixin forçar les seves filles a casar-se. A l’Àfrica, l’acadèmic Kopano Ratele assenyala que alguns homes perpetren atacs homòfobs amb la finalitat de reforçar la seva masculinitat, que senten amenaçada per l’hegemonia econòmica, política i cultural de l’home blanc.
Malgrat que la societat catalana té molt camí per recórrer, hi ha una bona base per treballar seguint les indicacions de les pensadores citades en els paràgrafs anteriors. La llei catalana contra la violència masclista inclou una gran varietat de tipologies de violències masclistes. Per exemple, l’apartat que parla sobre la perpetuada en l’àmbit social i comunitari inclou tant formes de violència que poden afectar totes les catalanes, com l’assetjament sexual i les agressions sexuals, com les que prevalen més en un grup concret de catalanes, com la mutilació genital i els matrimonis forçats. Això permet estudiar-les específicament sense perdre de vista el masclisme que les origina, i situa totes les catalanes en peu d’igualtat.
S’ha de tenir en compte que un enfocament racista en les violències masclistes resta efectivitat a les polítiques que la volen prevenir. A més, pot fer que moltes catalanes racialitzades siguin reticents a denunciar-les per por d’estigmatitzar les seves comunitats. En última instància, la clau per desentortolligar el masclisme del racisme és posar la vida de les dones, de totes elles, al centre de les nostres prioritats.
