Sempre els quedarà la Rambla

Em costa d’ima­gi­nar el pro­per man­dat de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona amb en Josep Bou des­fi­lant tot sol pels pas­sa­dis­sos reci­tant incan­sa­ble­ment la seva exal­tada lle­ta­nia genealògica o les seves pre­ferències sobre el cos­tu­mari català del segle XIX. I també Karl Jacobi, escri­das­sant a tort i a dret tot el que li faci olor de con­tu­berni comu­nista i tenint visi­ons deli­rants sobre illes davant de la Bar­ce­lo­neta. I no par­lem de Manuel Valls, que pot­ser voldrà un des­pat­xet per ama­gar-se qua­tre anys i anar fent psi­coanàlisi dels que tenen por de par­lar cas­tellà. Però, si els bar­ce­lo­nins no es tor­nen bojos i el cel no es des­ploma damunt del seu cap, això és tot el que hau­ria de pas­sar. I si a aquests tres no els agrada, sem­pre els que­darà un lloc entre els estra­fo­la­ris de la Ram­bla.