Escenari principal
Catalunya és l’escenari principal d’un combat general que s’està lliurant al conjunt de la Unió Europea. Què volem dir amb aquesta frase, tan repetida durant els darrers mesos?
Quan en els anys trenta del segle passat el capitalisme liberal va col·lapsar, les societats europees occidentals van trobar dues alternatives per superar aquella crisi de civilització, no només econòmica, sinó també política i cultural. D’una banda, la sortida autoritària, és a dir, per la dreta: els totalitarismes que van tenir la seva expressió més visible a Alemanya, Itàlia i a Espanya, però que van gaudir d’amplis suports socials entre les classes mitjanes i l’establishment de classe alta en quasi tots els països de l’Europa de l’època sense excepció. De l’altra, la sortida per l’esquerra, que es bifurcava en dues opcions diferents: l’estat del benestar que la socialdemocràcia propugnava com un compromís entre els ideals socialistes i els ideals liberals i la proposta comunista, que en aquell moment s’assajava amb relatiu èxit a la part oriental del continent.
Que la proposta socialdemòcrata s’acabés imposant va ser, precisament, el resultat del joc de forces entre les tres opcions. El nazisme i el feixisme –que prèviament havien utilitzat el fantasma del comunisme per consolidar el seu ascens– van perdre estrepitosament la guerra gràcies a l’aliança entre el “vell món” liberal i el que en aquell moment era encara el “nou món” comunista. Un personatge tan particular com Churchill, genèticament anticomunista, va tenir sempre clar entendre que el totalitarisme de dretes era una amenaça molt més seriosa per al projecte liberal que no pas el que ells mateixos llegien com un totalitarisme d’esquerres. Un cop descartada la sortida autoritària, va ser justament l’amenaça d’un comunisme que seguia dempeus el que va fer possible la transformació d’un capitalisme liberal en un nou capitalisme social, capaç de redistribuir entre les classes treballadores els fruits d’una productivitat sempre en progrés. Fixeu-vos, doncs, si en van caldre, de coses, perquè el gran capital europeu acceptés les regles bàsiques de l’estat del benestar: primer, que el nazisme, amb el qual havia flirtejat quan no abraçat descaradament, perdés la guerra i, després, que el comunisme aparegués com una amenaça real, no només per l’existència de l’URSS, sinó sobretot per la presència de partits d’aquesta ideologia en la majoria de països de l’Europa occidental.
Què té a veure tot això amb l’actual procés d’independència de Catalunya? Molt més del que pugui semblar. Avui, el capitalisme europeu també ha fracassat, de manera potser no tan estrepitosa com en els anys trenta, però sí profundament inquietant. Les elits europees van prometre que la unió monetària, d’una banda, i l’obertura als mercats globals, de l’altra, serviria per rellançar la productivitat de les nostres empreses i la prosperitat dels nostres treballadors. L’euro, però, ha portat sota el braç no més, sinó menys convergència de rendes entre països i entre classes socials. El projecte liberal europeu –un sol mercat comú, però 27 polítiques fiscals i socials diferents, és a dir, un capital poderós i uns estats dèbils en la seva capacitat reguladora i redistributiva– no ha complert les seves promeses. I el pitjor del cas és que la socialdemocràcia ha estat la principal víctima d’aquest fracàs, en tant que còmplice d’un model que ha fracturat unes classes mitjanes que són la seva principal base electoral i, que, lògicament, l’han acabat deixant de banda.
Davant d’aquesta nova fallida, les societats europees es troben de nou amb les dues sortides de sempre: l’autoritària i la democràtica. Una Europa que recupera les seves pitjors pulsions nacionalistes i xenòfobes –com explica molt bé Habermas, l’ascens de l’extrema dreta a la UE és la prova del fracàs de les elits europees, de les quals la socialdemocràcia forma part–. O una Europa que, per garantir millor els drets –socials, civils i polítics– que se suposa que són la seva raó de ser, hauria d’avançar en una doble direcció complementària: més integració federal, d’una banda, i més subsidiarietat –més proximitat– de l’altra, per tal de fer possible societats econòmicament dinàmiques i alhora socialment cohesionades.
Al sud de la UE, avui el projecte de la República catalana representa millor que ningú aquesta segona opció. De fet, no és menor que l’independentisme català –si fem una mitjana de la posició ideològica de tots els seus actors– estigui clarament decantat cap al centre esquerra. Catalunya només assolirà un nivell de suport ampli entre les societats europees si veuen que la causa catalana no és només una causa particular, on nosaltres ens juguem el nostre futur, sinó una causa universal, on ells poden trobar en part la seva solució. Per això és tan important que Catalunya sigui entesa com el símbol d’una altra Europa, més democràtica, més orgullosa de la seva diversitat cultural i socialment més justa.
