Quan érem francesos

Ara fa dos-cents set anys, vam deixar de ser espanyols per passar a ser francesos. N’hi ha que ja ho firmarien ara mateix. D’altres no, perquè el que es persegueix és ser català i prou. Sigui com vulgui, el 26 de gener del 1812 Catalunya va deixar d’estar annexionada a Espanya després que França en va decretar l’annexió i subdivisió en quatre departaments. El territori català va quedar ordenat segons aquesta distribució: les Boques de l’Ebre, el Departament de Montserrat, el Departament del Segre i el Departament del Ter. Un efecte directe de la guerra del Francès, que només va durar un parell d’anys mal comptats. El 1814, la Restauració absolutista es va encarregar d’esgavellar allò que per molts catalans era una oportunitat per respirar i mirar cap al nord, cap a Europa. Després, segurament, amb els anys si s’hagués perpetuat aquesta annexió per decret i, per tant, per força amb França hauríem patit les mateixes desavinences que hem tingut i tenim amb Espanya. Al capdavall, un imperi sigui espanyol, francès, romà o japonès té els mateixos tics absolutistes, autoritaris i dominants. Un règim, quan ha d’administrar els seus súbdits, sol caciquejar, ensenyorint-se de tot i de tothom, conquerint per la força –no pas precisament de les paraules i el diàleg– parcel·les i territoris que no li pertanyen. Penso, però que, tal vegada, el procés independentista ens hauria anat diferent de com ens ha anat i ens va amb Espanya. Perquè malgrat l’esperit absolutista i imperial que sempre ha acompanyat l’acció dels presidents i primers ministres francesos, l’esperit i els ideals de la República francesa els superen. És per això que em fa l’efecte que arribats al punt de plantejar un referèndum pactat amb l’Estat francès, en aquest cas, per preguntar al poble català si es voldria independitzar, no ens hauria costat tant. Ei, que potser m’equivoco, però crec que ens n’hauríem sortit, quan érem francesos.