El voraviu
Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler
Ja la veureu, l’elegància
Extremadura / Girona / Barcelona
Quines explicacions ho petaran més i aclariran menys? Les del circ policial que uns infiltrats els han muntat a Girona o la de l’“a por ellos” versió renovada del Parlament extremeny i el compañero Fernández Vara? Totes dues cues seran llargues. Hi haurà temps per fer rànquing. No ens precipitem. De moment, com sempre (o com tantes vegades), Miquel Iceta ha estat de concurs, de guanyador de concurs concretament. “No m’agradaria”, ha dit, “que el Parlament de Catalunya fes pronunciaments sobre Extremadura”. I ha afegit: “Seria poc elegant.” No trigarà a veure-la i a notar-la, l’elegància. Acceptem (jo ho accepto) que és llibertat d’expressió. Acceptem (jo també ho accepto) que encara que tinguin temes extremenys com l’atur més alt d’Espanya i l’índex de funcionaris també més alt d’Espanya trobin més elegant parlar de Catalunya (en la forma i el to que en parlen i proposen). Veurem quines comunitats vindran al darrere (el PP, Cs i Vox ho acabaran presentant a totes) i veurem què faran les baronies socialistes. Per tot arreu ho trampejaran amb l’elegància dels socialistes extremenys demanant el 155 immediatament? I com ho adjectivaran Iceta i els seus corifeus terceresvies, civetistes i pontsaeris? Em fa la impressió que, de moment, el pressing pressupostos afluixarà uns dies. Per elegància, és clar.
Perfil entreteniment
TV3. Sant Joan Despí
Intueixo el perfil d’entreteniment que han buscat deu mesos i que ha substituït la Rosel per la Puig quan l’audiència estava enfilada (l’han baixada en els dos programes del canvi). A mi totes dues m’entretenen bé i les trobo professionals notables capaces de portar el FAQS i un TN, que ja sé que són dues coses diferents, i que no necessito que m’ho aclareixi el director de la tele en una compareixença cínica al Parlament en què, com diria l’àvia Neus, vol fer passar naps per cols. Com se sentien els diputats Ruben Wagensberg (ERC) i Josep Riera (JuntsxCat)? Millor que el director del FAQS, Tian Riba, a qui el director de TV3 va deixar per mentider sense problema. Tornem a l’inici. On és el perfil d’entreteniment? En la pulcritud i la correcció política –qui ens ha vist i qui ens veu– del penalista Carles Monguilod? En el fet que la Rahola destrempi amb afalacs un avi de 97 anys i que ni la Puig ni l’acompanyant el puguin tornar al plató i als records d’Argelers? En l’espanyolisme (per posar-hi nom) del periodista Israel García Juez? En la líder del Pacma, Silvia Barquero, conversant amb Joaquín Luna, que pretén ridiculitzar-la i no se’n surt? Saben on és l’entreteniment? En el gla de la samarreta. És un concurs. És de roure, d’alzina o de suro, el gla? Els encertants faran el càsting per a nova presentadora de FAQS i nova directora de TV3.
Si perden el Senat, o no
Madrid
Preparem-nos (llegim la lletra menuda de la convenció pepera) perquè ara no faran prou a bombardejar Barcelona. Arrasaran de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (155 indefinit, Mossos, presons, ensenyament i CCMA). Serà per l’única cosa que reconeixeran els Països Catalans, per perseguir-nos per terra, mar i aire. Tan preocupant és la promesa de Casado en la convenció del PP que il·legalitzarà partits independentistes com les declaracions d’Alfonso Guerra. “Gobernar con 84 diputados nos está conduciendo al desdoro de los principales principios socialistas.” Malament rai quan els polítics pouen del fons del diccionari paraules que al carrer no les fa servir ni el gat. Si la vella guàrdia sociata s’instal·la en la cultura del “desdoro”, a Sánchez li munten en dos dies la tempesta perfecta, entre aquests i les baronies socialistes pro 155. Per això alguns proven de colar la teoria que no hem de patir perquè les dretes no tindran majoria al Senat (efecte de la partició del vot en tres) i no podran aplicar el 155 encara que governin. Ara bé, que la nova trinitat no tingui majoria al Senat no vol dir que el perdin a efectes de la defensa de la unitat de la pàtria. Fora del govern, què faria el PSOE de Sánchez o de qui el manés? Tornaria a trobar raons com va trobar abans per al 155? Què t’hi jugues, Mari Pili?
No saben votar
Londres / Berlín
En el moment 0 del 23 de juny del 2016, quan el Regne Unit de la Gran Bretanya va votar a favor de sortir de la Unió Europea per un 51% dels vots al davant del 48% que va votar quedar-s’hi, es va engegar una conspiranoia general per evitar l’execució del que s’havia votat. Els savis havien decidit que els britànics no havien votat bé, que s’havien equivocat, i va començar el llarg camí per desfer (democràticament, és clar) allò que s’havia votat. Així és que d’aquí a 65 dies, el 29 de març d’aquest 2019, que és quan han de sortir d’Europa, molt probablement es quedaran. I d’aquí a uns anys, alguns grans directors ens en faran grans pel·lícules que seran nominades als Oscars de Hollywood i al que calgui. Avui, el líder laborista, Jeremy Corbyn, ha demanat la celebració d’un segon referèndum europeu del Brexit enmig de l’embolic brutal que tenen muntat amb l’anomenat pla B de Teresa May. La ministra alemanya de Justícia, Katarina Barley, ha suggerit que el Regne Unit hauria de celebrar un segon referèndum del Brexit. Els republicans proirlandesos del Sinn Féin en reclamen un de reunificació d’Irlanda en cas de Brexit sense acord. I la líder dels nacionalistes escocesos anuncia un altre referèndum d’independència. No volen marxar d’Europa. No saben votar, cony! Que n’aprenguin!
Un xarop per a funcionaris
Washington
No soc ni proianqui ni antiianqui i em fatiga per igual el massatge que l’opinió publicada va fer a Obama des del minut 0 com l’aversió que senten per Trump des del minut 0, també. Conec molt superficialment el país, la cultura, les tradicions i la política dels EUA i m’interessen poc. Quan n’arriben onades d’informació (que n’arriben periòdicament per raons que sospito, però que tampoc he contrastat), miro de posar-me a recer i canviar de xip. L’excepció està en allò que hagi pogut aprendre veient (en algun cas repetides vegades) centenars de westerns, bons i dolents, en blanc i negre i en color. No em cansa. Per això vaig fer creu i ratlla a Borrell el dia que va dir que s’havien matat “quatre indis”. Reconec, però, que hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció de l’onada d’ara sobre el mur, el finançament, els pressupostos i la paràlisi de l’administració. Repeteixo que no hi he aprofundit ni vull fer-ho i que no sé si hi ha algun paral·lelisme entre el funcionament de l’administració d’allà i la d’aquí, però la neurona em fa picor. Què passaria si aquí hi haguessin mecanismes que provoquessin que els funcionaris deixessin de cobrar en certes circumstàncies? Serien tan quiquiriquís tots aquests que es creuen un estat dins de l’Estat? Ni que fos un xarop… o oli de ricí... o oli de fetge de bacallà.
La unilateralitat té premi
Veneçuela
La unilateralitat no sempre porta a la presó i a l’exili. Els mateixos que en un lloc la persegueixen en un altre la beneeixen i la premien. Recorden l’In Secula Seculorum de La Trinca? Doncs una cosa semblant. “I si el pencaire crida justícia, aquí prediquen conformitat. Però allà a Polònia, que són de missa, visca les vagues i els sindicats.” Juan Guaidó, cap de l’Assemblea Nacional de Veneçuela, s’ha autoproclamat aquest matí “president interí” del país en substitució de Nicolás Maduro. Ràpidament, el món s’ha partit en dos, uns que el reconeixen i li donen suport i uns altres que s’han posicionat al costat de Nicolás Maduro, a qui creuen el president legítim. Tot interessos geoestratègics, és clar. Americans, canadencs, brasilers i companyia per una banda. I russos, xinesos, cubans i companyia per l’altra. Esperem que el pet no sigui gaire gros, però una colla de manobres hi deixaran la pell, tant se val. A l’interior, mentrestant, uns s’alineen amb Maduro i els altres amb Guaidó, que de moment no se sap on és. I aquí què? Doncs aquí el que dèiem, que els constitucionalistes s’han tornat tots en bloc (menys el PSOE, que fa de PSOE) partidaris de la unilateralitat. Casado, Rivera i Abascal s’han posat al costat de l’autoproclamat i reclamen que el govern faci el mateix. Allà són de missa, que deia La Trinca.
Quan el 16% val
Barcelona
En una magistral columna d’opinió a El Punt Avui (d’avui), Jofre Llombart posa en evidència les contradiccions que genera el tractament d’uns fets (l’activisme social dels independentistes) i uns altres que esdevenen al mateix escenari social (les reivindicacions dels taxistes) per part de les administracions policial i judicial. El títol, Tito Cuixart i Jordi Álvarez, ja insinua la qualitat de les ratlles que el segueixen. Llegiu-lo. A mi m’interessa remarcar un altre aspecte d’aquests fets que també demostra l’alt nivell d’hipocresia imperant. Per desconvocar la vaga del taxi (i hauria estat el mateix per no desconvocar-la i tenir paralitzada la ciutat de Barcelona el temps que sigui) ha valgut el parer d’un 16% dels taxistes. No he sentit cap veu (només faltaria) posant en dubte les decisions per falta de representativitat. D’un cens de 14.000, van anar a votar prop d’un 32% (4.707 vots), dels quals es van pronunciar a favor de deixar la vaga 2.508 (53%), que representen aquell 16% del total que dèiem. La majoria independentista al Parlament de Catalunya representa un 47,5% dels vots emesos a forces polítiques i un 37% del total d’electors. Fa tretze mesos de les eleccions i en cada debat ha de tornar a sortir el mantra de la representativitat. Val el 37%, com als taxistes els ha valgut el 16%. La resta són orgues.