Periodistes pioneres
Submergir-se en un recull de textos periodístics publicats fa més de vuitanta anys és una manera amena i directa d’accedir a la història recent. La selecció feta per Elena Yeste i Francesc Canosa, a més, omple una llacuna important, ja que tots els textos són escrits per dones, unes més conegudes que altres, però malauradament massa ignorades avui dia. Citem-ne algunes de pioneres: Llucieta Canyà va ser la primera dona amb secció diària a la premsa, María Luz Morales va ser la primera que va dirigir un diari (La Vanguardia, on el fenomen no s’ha repetit), Anna Murià va dirigir el Diari de Catalunya i Anna Martínez Sagi va ser la primera dona que va cobrir la guerra des del front. Dones que surten del paper (editorial Fonoll) inclou més apunts del natural que no pas articles d’opinió. Les periodistes se’ns enduen al carrer, als tallers, als mítings. El primer article el firma Dolors Monserdà el 1879, però la majoria es van publicar en els anys trenta, durant la República, quan la dona va començar a accedir a llocs fins llavors reservats als homes, també dins el periodisme. Els temes que tracten cauen més dins l’esfera de societat que dins la política. Uns quants estan dedicats a la situació de la dona. Així, Anna Murià se centra en els abusos del servei domèstic, Anna Maria Martínez Sagi fa el mateix amb les “senyores de companyia” i Rosa Maria Arquimbau, amb les poques oportunitats de progrés laboral de les funcionàries. Conxa Espinalt, per la seva banda, investiga per on aniran els vots de les dones en la primera votació en què podran participar, el 1933, i Maria Teresa Gibert informa sobre les primeres esportistes. Aurora Bertrana, finalment, escriu sobre les servituds de les prostitutes i en reclama la legalització.
En altres textos, les periodistes ofereixen un retrat dels Encants (Rosa Maria Arquimbau), es preocupen per la gent que dorm al ras a Barcelona (Anna Murià), s’interessen pels llibres més llegits (María Luz Morales) i cobreixen un míting feixista a Madrid (Irene Polo). L’objectiu és accedir a tots els espais. El 1927, María Luz Morales considera que el que necessita la dona no és cortesia, sinó igualtat: “Donde pone usted la capa, ponga usted el código.” El 1931, Rosa Maria Arquimbau escriu: “Perquè ara ‘feminisme’ ja no voldrà dir ‘cotilla i polacres’ i ‘pomells de joventut’ i pairalisme i flirts amb ‘perseverants’. ‘Feminisme’ voldrà dir ciutadania femenina amb totes les seves conseqüències.” Elena Yeste i Francesc Canosa ofereixen en aquest llibre una quarantena de textos escrits per dones que van sortir del paper que tenien assignat. Els seus articles no només tenen interès històric i qualitat literària, sinó que estan escrits amb la modèstia èpica del pioner que no se’n vanta (l’aparença de normalitat que contribueix a la normalitat). La guerra va tirar per terra aquell inici brillant. Avui és just i necessari que llegim aquelles periodistes i les honorem amb la nostra pràctica.
