Veneçuela

Veneçuela forma part del curiós club de punts de conflicte del planeta que serveix a l’opinió pública del món autoproclamat civilitzat per projectar prejudicis i disputes internes a cop de tòpic i d’idees preconcebudes. Un club que lideren Israel i Palestina des de fa temps, amb el permís de Síria durant els últims anys, i que al llarg de la història ha tingut diversos escenaris. Cuba, Chiapas i Nicaragua van ser durant dècades altres punts cardinals de l’enfrontament maniqueu de revolucionaris i contrarevolucionaris de saló. Bé, de saló ho són els tertulians, analistes i opinadors en general, no pas els soferts ciutadans d’aquests països. En resum, una forma d’externalització de conflictes que permet enfilar disputes ideològiques excitadíssimes mentre els problemes domèstics continuen desatesos.

Com a exemple, en el cas veneçolà, des de l’arribada d’Hugo Chávez al poder presumptes esquerranosos i ultraliberals inequívocs han dirimit arreu diferències internes al marge de la realitat contrastable. Perquè una consideració important que cal fer en aquestes disputes és que la democràcia o el model social acaben sent factors absolutament accessoris i anecdòtics en el debat. En el terreny de la geoestratègia, els factors prioritaris sempre han estat l’estabilitat i els interessos econòmics, conceptes que no sempre però sí molt sovint resulten antagònics.

Abans, doncs, de prendre partit alegrement per Guaidó o per Maduro, per Trump o per Putin, abans d’intentar destriar entre bons i dolents, tinguem clar que l’últim que interessa a la comunitat internacional és la democràcia i la qualitat de vida dels veneçolans.