Laboratori de la nova democràcia

Fa temps que el pensament social va descobrir l’estreta relació entres les formes polítiques d’una societat i la seva estructura econòmica, i d’aquesta estructura amb el canvi tecnològic. Si al capitalisme comercial li va correspondre l’estat absolut, al capitalisme industrial li correspon l’estat liberal. Les primeres formes de democràcia moderna, pròpies de l’estat liberal clàssic, basades en el vot censatari, van anar a cavall de la primera revolució industrial. Només votaven els homes rics. A mesura que la industrialització va anar madurant, durant els segles XIX i XX, es van anar imposant formes de democràcia cada vegada més avançades. Així, amb l’estat liberal democràtic es va conquerir el sufragi masculí. De la mateixa manera, l’estat social de postguerra no és concebible sense el sufragi universal, és a dir, sense el vot de les dones.

És ben sabut que, gràcies a la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), en les darreres dècades el capitalisme ha sofert una transformació profunda: hem passat d’un capitalisme industrial fordista, aquell que es corresponia a l’estat del benestar, a un nou capitalisme “informacional” –per fer servir la terminologia de Manel Castells– que ens ha endinsat de ple en l’era de la globalització i de la societat xarxa. Quina és la forma de democràcia que li correspon a aquesta nova estructura econòmica?

Són molts els teòrics que defensen que, de la mateixa manera que les TIC han obert les portes d’una nova economia, haurien d’obrir també les portes d’una nova democràcia. Ara bé, si la nova economia és una evidència incontestable, la nova democràcia no ho acaba de ser tant. El fil conductor del procés històric descrit, tot i que està ple de passos enrere i de moments de regressió autoritària, sembla prou clar: és l’aprofundiment de la qualitat democràtica del sistema polític. És més democràtic que votin tots els homes que no només els rics, és més democràtic que votin també les dones, que no només els homes, etc.

Un cop consolidat el sufragi universal, com pot seguir avançant el sistema polític per aprofundir la seva qualitat democràtica? La resposta fa temps que la sabem: amb més participació dels ciutadans en el procés de presa de decisions. “La democràcia no és només votar els nostres representants cada quatre anys” és un lema que es repeteix una vegada i una altra en les mobilitzacions ciutadanes de tot el món. Es tracta d’avançar d’una democràcia merament representativa a una democràcia participativa.

Són tres les vies principals per aconseguir-ho. D’entrada, complementar les institucions de la democràcia representativa –a qui deleguem el poder perquè decideixin per nosaltres– per mecanismes de democràcia directa –en què els ciutadans decidim sense mediacions–. Aquí el ventall de mecanismes és inacabable: referèndums, consultes ciutadanes, ILP, pressupostos participatius, etc. Amb la participació directa fem una democràcia més suïssa. I és en aquesta via de canvi que les TIC tenen un paper fonamental i revolucionari.

En segon lloc, democratitzant aquests instruments de mediació que són els partits polítics: primàries per elegir els candidats, llistes obertes, limitació de mandats, etc. I en darrer lloc, donant als moviments socials i a la societat civil un rol actiu en la vida política, sobretot pel que fa a la construcció de l’agenda política i al control i avaluació de l’acció dels governs. Aquests són els reptes que tota societat democràtica actual, i molt particularment les democràcies europees, afronten per tal que el procés de democratització del seu sistema polític –aquest procés que va començar amb el naixement mateix de l’estat com a institució– no s’aturi.

Tot això té alguna cosa a veure amb Catalunya i la seva voluntat d’esdevenir una república independent? Del tot. Perquè si volem un estat propi no és per reproduir els límits i les mancances de les democràcies actuals, sinó per donar-nos l’oportunitat de fer les coses de manera radicalment nova. De la mateixa manera com els passos endavant en la història de la democràcia no s’han fet alhora a tot arreu, sinó que han començat en un país concret i després, a poc a poc, s’han anat estenent a la resta, també el salt de la democràcia representativa a la democràcia participativa necessita els seus laboratoris. No podria ser la República catalana un laboratori magnífic, en aquest sentit?

De fet, el mateix procés ja ha estat un cas inèdit de cooperació entre institucions, partits i societat civil que s’estudiarà, sinó s’estudia ja, a les universitats d’arreu. I la nova república hauria de fer de la democràcia (directa) digital una de les seves senyes d’identitat. D’aquesta manera, no només ens donarem a nosaltres una democràcia millor, sinó que serem un camp de proves del qual la resta de societats europees també es podrà beneficiar. És a dir, tornem a allò de no voler ser només una “causa particular”, sinó, tant com puguem, una “causa universal”.