El voraviu

La sotstinent Cunillera anuncia cursos de català per a guàrdies civils. A la subdelegació de Girona, el soldat Bramón diu que la denúncia de Torra és perquè “qui no té res a fer el gat pentina”. Són plantejaments i mots nostrats i gens marcians, i per això, més ridículs i un punt patètics. La sotstinent Cunillera revela, a més a més, que el mateix cos ho ha demanat. Caram, tu! Això sí que és ritme! Quaranta anys per adonar-se que el català és oficial a Catalunya i que no el parlen ni l’entenen. I ara demanen classes de català, i nosaltres els cantarem i dedicarem “què bons que són els pares escolapis” amb la lletra adaptada a la heroïcitat, decisió, rapidesa i agilitat del cos. El cas que provoca l’anunci és el del guàrdia de porta de la comissaria de Girona que no entén Benet Salellas quan li diu: «Soc advocat. Vinc a assistir uns detinguts.” Ni li recorda ni li sona a: “Soy abogado. Vengo a asitir a unos detenidos.” Pinta que amb cursets de català no en farà prou. Han de portar el guàrdia a l’otorrino. És sord, aquest paio. Com tants d’altres. O se’l fa. Vist el to sergent Arensivia, no descartem que la col·laboració que demanen a Normalització Lingüística la concebin com una operació d’infiltració. A l’estil que es deia de bascos que anaven voluntaris a les COE en els anys seixanta i setanta per aprendre. “Proceda, Romerales!”

Quan voltes pel país (sobretot el que en diuen rerepaís) trobes parets amb una pintada que va fer furor a finals del 2003, quan Artur Mas reclamava executar la victòria electoral i Pasqual Maragall trescava pel primer tripartit. “CiU + ERC = CAT.” Va fer sang, però no va tenir èxit. Tertulians i publicadors d’opinió s’hi van posar les botes, però ERC no estava per la feina i va parir el primer tripartit. No som lluny de la situació del 2003, vist i escoltat el Congrés Fundacional de la Crida Nacional per la República al Centre de Convencions. Flairo, fins i tot, que n’acabaran fent un gra massa, si és que no l’estan fent ja. El mateix president Torra es passa de frenada quan diu que apartar-se de la unitat és trair l’1-O. Diu traïdors a l’1-O a la CUP i a ERC, que han deixat clar mil vegades que la seva aposta electoral no són les llistes unitàries i que no els en demanin. Jo crec que s’equivoquen (no hi entenc, d’estratègia electoral), però això no els fa traïdors, president. I posats a escoltar, aixeca recels tanta crida a la unitat d’algú que es presenta com a moviment però s’inscriu com a partit; que “proclama candidats” encara que diguin que no es presenten; que genera llistes alternatives que “no volen sortir escollides” però hi surten, i que projecta construir la República al núvol. Tanta modernitat, desborda. I confon.

Avui és el dia del patinatge artístic gironí, que en els darrers anys és com dir que és el dia del patinatge artístic català, europeu i mundial. A la pista de Fontajau debuten amb els balls del 2019 els vigents campions (Olot) i subcampions (Girona) d’Europa i del món, en la categoria de grups de xou grans. També equips amb podis catalans, europeus i mundials el 2018 en altres categories. Bescanó, Celrà i Maçanet. L’elit del xou, vaja. A l’altre costat de la ciutat dels quatre rius, Barça i Girona omplen Montilivi i disputen el derbi de la lliga de futbol de primera. No fan ni un bri d’ombra a la cita dels grups de xou de patinatge artístic. La pista i les grades de Fontajau, plenes com un ou, com els darrers anys. Més de quatre-centes patinadores i patinadors que fa mesos que es preparen a raó de tres i quatre sessions setmanals a les ordres de preparadores (i preparador) competents, entregades, motivadores, disciplinades i disciplinadores. Ricard Planiol. Nuri Soler. Olga Costa. Marta Esparch. Sandra Casadevall. Tots els valors de l’esport popular i participatiu. Tots els esforços. Tots els somriures. Totes les llàgrimes. I la graderia plena amb 4.000 espectadors (familiars i amics) que hi són per reconèixer l’esforç, compartir els somriures i assecar les llàgrimes, si cal; com a còmplices que són dels protagonistes. Esport.

Sense extra de vi i de whisky. Per la resta, però, Sánchez viatja igual que Rajoy. Així ha contestat en compareixença a la diputació permanent del Congrés dels Diputats, la portaveu del PSOE Sofía Hernanz a la diputada del PP Beatriz Escudero, que la interpel·lava sobre els viatges del president Sánchez. No és la primera insinuació sobre el consum de substàncies estimulants per part de la classe dirigent feta des de la mateixa classe dirigent. Consten casos d’esperit de vi i licoreria com aquest, però n’hi ha de sexe, de pastillam, de pols blanca, de màgia negra i del sursum corda. Ells s’ho saben bé, de què va la festa, i saben bé qui la paga. A mi no em fot tant saber que els pago el vici (ja no deu venir d’aquí) com saber que certes elits funcionen amb estimulants, perquè si no, no funcionen. Em preocupa perquè necessiten sentir-se i comportar-se com superherois. Em preocupa saber que hi ha decisions preses sota els efectes del consum d’estimulants. Em preocupa que creguin que han de tapar les seves debilitats (estimulats no se les veuen). I no sé per què entre tant d’estímul em venen al cap uns cartells d’una campanya per a la ressaca que inundaven Costa Rica quan hi vaig ser. “Si tomas, Alka-Seltzer.” Doncs això. Extra de vi, whisky i Alka-Seltzer (per a després). I a fer la mà!

Un holograma al Sant Jordi Club del passeig Olímpic? Només un, segur? Emboliquem tant la troca que hi ha dies que sembla que tot al teu voltant són hologrames i que tu mateix ja n’ets un. Mentre escoltava Oriol Junqueras m’he pessigat diverses vegades i he constatat que encara era jo mateix. Però no sé si vol dir res, perquè han estat tantes com em vaig pessigar dissabte mentre escoltava Marta Rovira al FAQS i també em va semblar que era jo mateix. El que no sembla és que siguin el president i la secretària general del mateix partit. M’he perdut alguna cosa i ja hi ha dues ERC com hi ha dos PDeCAT? Estan a la mateixa, president i secretària general? Rovira dissabte demanava estratègia i unitat, Junqueras crida a fer d’ERC la força central per assolir un referèndum. Collonut, tu! Girem full, que les hostilitats han començat. Les declaracions (també d’avui) de Junqueras a Le Figaro en són un exemple. “Em vaig quedar a Catalunya per responsabilitat.” La pregunta és capciosa, és veritat, però no hi ha millor contesta? Una que eviti que li llancin a Puigdemont com un boomerang i que ell també es llueixi i repeteixi allò de: “Tindré paciència fins a la sentència. Després cadascú explicarà el que ha d’explicar.” I la Rovira? És irresponsable com Puigdemont? Fins quan la paciència de la base?

L’Iraq els porta malastrugança. Ja va ser allà l’episodi de Federico Trillo. Visitava les tropes d’El Salvador que lluitaven a la guerra l’any 2003 i abans de marxar els va exhortar a cridar ben fort “Viva Honduras”. Ara el rei Felip dels espanyols, a l’avió hi ha pintat una bandera iraquiana dels anys de Saddam Hussein, el dictador que amagava armes de destrucció massiva que encara ara Aznar no ha trobat. Ahir feia discursos als nous diplomàtics sobre la imatge autèntica d’Espanya que han de sortir a explicar. Avui, és la riota de tots els cossos diplomàtics per més que la culpa l’hagin encolomat als pilots. El comunicat oficial no aclaria si viatjaven com Sánchez i com Rajoy; “amb o sense” extra de vi i whisky. Qui ha viatjat per Irlanda com un reietó ha estat el president Puigdemont. La contraprogramació de l’España Global aquesta que impulsa en Borrell no ha tret el cap. Deu ser global de globus i ha petat al primer vol. Ja ho veurem. De fet (ves quines casualitats) això de global ho van adoptar els del diari El País el 14 d’octubre del 2007, quan el van redissenyar i van deixar el “Diario Independiente de la mañana” que eren des del seu naixement. Es van anomenar “Periódico global en español”. I un dia sense parar-hi esment en va caure un tros. Ara són “Periódico global”. Quines coses! Com l’Espanya d’en Borrell!

Hem de generar líders nous perquè no en tenim de potents o perquè els tenim caducats o simplement perquè volen que en tinguem de nous. És la darrera brama que fan córrer civetistes, pontsaeris, terceresvies i neoautonomistes. I tenen tota la raó. Ens falten líders, però no en el terreny que ells insinuen. Junts o separats, pel sí o pel no, de líders polítics competents, n’anem servits. Són els que volem, els que hem triat i ens hi mantindrem fidels per més que ens els segrestin o els forcin a l’exili. O precisament per això. Els líders que ens falten són en altres terrenys de l’activitat. L’empresarial, per exemple. Certes elits empresarials d’aquest país fan pena com a classe dirigent, no mostren cap aptitud per al lideratge i un dia o un altre hauran de notar el reprovament general a la seva vergonyosa actitud. Transcendeixen per un cantó i per l’altre detalls i detalls de la conferència d’Aznar als empresaris pontsaeris amb qui va dinar dimarts en un saló privat a l’Hotel Eurostars de Madrid. Si la triple aliança aconsegueix governar, Catalunya ha de tornar per temps indefinit al preconstitucionalisme i hi ha de tornar a cop de Constitució. Sense matisos i sense vaselina. Aquesta és la recepta Aznar. Cap ha aixecat la veu per tan gran despropòsit. Callen com xaiets. Esporuguits pel gerro xinès.