El perill de les emocions

Publi­cat ori­ginària­ment el 1994, El error de Des­car­tes (Des­car­tes Error: Emo­tion, Rea­son and the Human Brain, Ed. Pan Mac­mi­llan) és un lli­bre de referència en la lite­ra­tura que navega en els mars ina­bas­ta­bles de la ciència i la filo­so­fia. Par­tint de la pre­missa des­car­ti­ana “penso, per tant exis­teixo”, el seu autor, Anto­nio Dama­sio, pres­tigiós inves­ti­ga­dor en neu­ro­fi­si­o­lo­gia d’ori­gen por­tuguès, con­tra­posa tota mena d’argu­ments que inten­ten demos­trar com les emo­ci­ons i els sen­ti­ments no només tenen un paper relle­vant en la raci­o­na­li­tat humana, sinó que el resul­tat de les reac­ci­ons sub­jec­ti­ves que podríem defi­nir com emoció és un ingre­di­ent impres­cin­di­ble en gai­rebé totes les deci­si­ons que pre­nem.

Ara bé, què pot suc­ceir si fem des­can­sar totes les pre­ses de deci­si­ons única­ment en les colum­nes i els pilars de les nos­tres emo­ci­ons? La teo­ria ens ense­nya que la raó s’ha de saber des­em­pa­lle­gar de les inter­ferències de les emo­ci­ons per acon­se­guir que les deci­si­ons siguin adop­ta­des amb el màxim rigor i objec­ti­vi­tat. És allò que ens deien a casa: “Nena, compta fins a cent abans de par­lar...” “Nena, sem­pre s’ha de pen­sar amb el cap fred per no córrer el risc d’aca­bar pen­sant amb els peus.” Però la pràctica –ai, la pràctica!– demos­tra que els fra­cas­sos gai­rebé sem­pre gua­nyen els èxits per gole­jada, pre­ci­sa­ment perquè traïm la teo­ria que tan sàvia­ment ja ens havia adver­tit.

I en això els cata­lans hi tenim la mà tren­cada. Dei­xar-nos gron­xar pels cants edul­co­rats de les emo­ci­ons ha estat la gota malaia de la nos­tra història, la més recent i la més antiga. I bres­so­lats feliçment per les emo­ci­ons, hem comès errors estratègics (podem pre­su­mir de tenir-ne un currículum ben galdós) que els ene­mics sense ànima, perquè en tenim per donar i per ven­dre, han apro­fi­tat a cor què vols, cor què desit­ges. Avan­cem fins al camp de bata­lla armats amb flo­ri­tu­res ver­bals que ani­rien com l’anell al dit en un retir espi­ri­tual al mones­tir de Poblet.

Les emo­ci­ons ens fan can­tar els cants més bells con­tra la injustícia pro­vada. Les can­ta­des, però, de res no ser­vei­xen quan l’estratègia, si és que alguna vegada va exis­tir, està des­a­pa­re­guda sense haver lliu­rat encara un com­bat en el món real.