El voraviu

Exhibeixen presos el dia que la gran banca exhibeix comptes: 16.000 milions de beneficis entre tots. No consta que l’agenda sigui deliberada per ningú que hagi refinat el sentit de la crueltat, però la coincidència és real. Amb l’exhibició provocaran l’efecte que provocaran, però busquen l’escarment. Es mostren moderns (expliquen que el furgó és nou i que va costar 400.000 euros), però l’estratègia és vella, molt vella: exhibir la repressió per escarmentar la plebs. És com ho feia el TOP en els anys seixanta (22.000 causes en tretze anys). Jo era mainada i no ho vaig veure, però ho sento explicar des del 23 de setembre del 1966, el dia que va passar. Agents de la Guàrdia Civil de la caserna de Calonge (Baix Empordà) van detenir el mestre Pere Caner Estrany, acusat d’un delicte de propaganda il·legal (pel qual va ser condemnat a sis mesos de presó). El van emmanillar i passejar (literalment) pel poble. Avui, mentre el furgó passejava el govern presoner, Rivera deia que s’ho haguessin pensat abans (els considera culpables) i Casado demanava que no tornin a Catalunya. Sap que els condemnaran. La Lozano, a la BBC, els titllava de delinqüents. A Far-West, La Trinca la caga. No tenim una retirada amb els apatxes. Són els espanyols que calquen els mètodes Custer (quatre indis, segons Borrell, i entre 5 i 10 milions, segons estudis contrastats).

La Candelera era dels clàssics de l’àvia Neus. Cada any el recordava. De molt abans que l’Alsius fes d’àvia Neus al TN migdia. “Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, l’hivern és viu.” Aquest any, avui, la Candelera és ben diversa. Diversa és la meteorologia (en uns llocs del país riu i en d’altres plora) i diversa és la política (a estones plorem i a estones riem per no plorar). A les portades dels diaris les protestes independentistes passen desapercebudes. Només existeixen per a El Punt Avui. La Razón té els pebrots de parlar de “trasllat VIP”. Fèlix Azón, director general de la Guàrdia Civil ha suspès durant tres mesos el guàrdia que va gravar el vídeo de befa, però ja hi ha dues associacions que protesten (i això que sembla que l’han suspès de feina però no de sou, que no sé quin coi de suspensió és aquesta). El que és estrany és que l’hagin trobat i que l’hagin identificat. El més normal seria que encara el busquessin. Mentrestant, Josep Ramon Bosch, president de Societat Civil, s’ha despenjat dient que seria un error tornar aplicar el 155. Així ha passat la Candelera, primer dia que els presos polítics tornen a ser a Madrid. I a la nit, les dues grans plataformes (FAQS i els Goya) eren en mans de Buenafuente. I ens ha dispensat la vergonya que en podíem esperar. Una gracieta de Puigdemont perquè riguessin els mesetaris.

Ho intuíem des que ha començat el FAQS. De matinada (ha acabat especialment tard) queda confirmat. Voilà, que diuen els francesos. És el que dèiem quan dèiem “entreteniment”. Ja ho he entès! I de quina manera! La lletra amb sang entra. L’entreteniment pel que la Rosel va cessar sense que donessin explicacions a la clientela és la vergonya transversal d’avui. Un Sálvame en pedant. Un Follonero en quico. Des del minut 1, s’asseu al públic Francisco Nicolás Gómez Iglesias. Hi ha tuits que pregunten si és el pequeño Nicolás. Entren visionats de càmera al costat de Maiol Roger. Més tuits. Ara pregunten si aquell del llaç groc és el pequeño Nicolás. Després sabrem que li ha fet posar la Rahola. Perquè la Cris Puig l’entrevistarà, en Quico Sallés li farà un qüestionari i els periodistes del plató, preguntes. Com a les estrelles. Ven un partit que ha fundat per millorar la vida dels joves. Es diu Influencia Joven. Explica coses com que la majoria dels joves no tenen ideologia, que serà un partit sense polítics, com una empresa. Ell n’és el director general perquè l’ha fundat. Patètic! Per al·lucinar mandarines a aquestes hores de la matinada. Xabier Lapitz, d’ETB, llegeix l’informe forense de la defensa de Nicolás en el cas del CNI. “Acusa un florido delirio megalomaníaco.” Pel mateix univers sembla que caminen el Terrat i TV3.

No és anecdòtic, ni menor, ni procedimental, ni reglamentista que requisin els objectes grocs als presos. No ho creguin. Hi ha tertulians que ho ridiculitzen i ho passen com una exageromania més dels independentistes tronats. Requisar el color groc és tot un símptoma i requisar El Jueves, també. Requisen els objectes de color groc com els coronels grecs (a la premiada pel·lícula de Costa-Gavras de l’any 1969) van prohibir la lletra z que en grec antic vol dir ‘ell és viu’. Si no tenen temps de tornar-la a veure sencera, revisquin el final a Youtube (són vuit minuts). Disfrutaran amb el ritme de la musica de Mikis Theodorakis quan els militars desfilen davant del jutge que els llegeix l’acusació. I en la serenor que transmet quan la càmera aguanta la mirada perduda de Helene (Irene Papas), la vídua del diputat assassinat. Descobriran (com hem descobert aquí) que la il·lusió que la justícia és possible i que està per arribar s’esvaeix en el que triga a passar un telenotícies. I s’adonaran de com n’és, de fort, que els requisin objectes de color groc. Al darrere vindran, com amb els coronels de Z, el 1969, la prohibició dels cabells llargs, els Beatles, les matemàtiques modernes, Beckett, Tolstoi, les minifaldilles, Eurípides, Ionesco, Sartre, la música popular, la llibertat de premsa, la sociologia i la lletra z. “Ell és viu.”

Dia gran per veure i documentar com faran anar les coses. En seu judicial, i en exercici de les seves funcions (és a dir, sense trampa ni cartró) el fiscal de l’Audiencia Nacional Pedro Rubira ha qüestionat la imparcialitat dels jutges catalans. “Pot haver-hi imparcialitat, serenitat si s’envia la rebel·lió i la sedició a Catalunya?”, s’ha preguntat quan justificava la conveniència de fer el judici a Madrid. Era a l’Audiencia Nacional en la vista prèvia del judici a Trapero i la cúpula dels Mossos. Ni ell mateix s’ha adonat de la barrabassada, de sincer que era. És el que pensen i és com actuen ells. Des de la setmana passada que se’ls veu molt espitosos amb la cosa aquesta que no calen observadors internacionals, que el judici es retransmetrà en directe per televisió i que això no ho fan ni als països més avançats d’Europa. És fanfarroneria? És ignorància? És orgull? És barreja d’ignorància i orgull? “En directe per televisió”, criden a tots els vents! Quantes vegades se’n penediran abans no s’acabi? Quantes vegades no se’ls veurà el llautó com avui? Quantes vegades no petaran les costures a la vista de tothom? Enganxem-nos al directe del primer minut a l’últim i ens ompliran de raons. El Punt Avui TV ho farà així. Íntegre i en directe. En sentirem i en veurem de l’alçada d’un campanar. Com la d’avui.

És cert. La relliscada del fiscal Pere Rubira d’ahir és grossa. Molt grossa. Però no s’acaba aquí. No discuteixo cap de les indignacions que s’han fet constar, que són moltes i justificades, però no deixa de resultar curiós el fet que ara que tants àmbits de la vida estan judicialitzats sense raó i que les ses senyories ja han sortit del catau i saben el que és la vida pública, continuem topant amb els jutges. “Com pot ser que dubtin de la nostra professionalitat, la nostra neutralitat, la nostra imparcialitat i la nostra objectivitat!”, exclamen de manera unànime. “Per què no ho havien de fer?”, penso jo. Què hi trobeu d’estrany? Forma part d’una pauta de conducta molt parametritzada i no havia vist que us esquincéssiu la camisa abans. Que potser us ha passat el que advertia Bertolt Brecht? No ho han fet amb la policia catalana? No ho han fet amb els mestres catalans? No ho han fet amb els periodistes dels mitjans públics catalans? No ho han fet amb els funcionaris de presons catalans? Si periodistes, mestres, funcionaris de presons i policies estaven sota sospita, per què no ho havíeu d’estar els jutges? Les coses són així. L’Estat (l’Estat en majúscules) no es refia ni dels seus, a Catalunya. Ell deu saber per què. Per això (entre un munt d’altres raons) més d’hora o més tard perdrà els que no ha perdut ja.

Va forta, aquesta del relator o com es digui. I això que és de les situacions més pintoresques que hem viscut els darrers temps, que no són poques. No sabem el nom definitiu de la feina (han pactat que mediador no pot ser, però hi ha altres alternatives a relator). No sabem la feina definitiva que s’haurà de fer (per la mateixa raó que no sabem el nom). No sabem tampoc on s’haurà de fer la feina (uns diuen que és clar que és per a la taula de partits espanyols i els altres que per a la taula de partits catalans). I el perfil que s’ha filtrat com a candidat és Sánchez Llibre, d’un partit que va quedar extraparlamentari encara que tenia el suport de Godó, el grup mediàtic privat més important de Catalunya. Però tot i estar en aquest estadi, la triple A hi veu “alta traïció” de Sánchez i convoca una manifestació unitàriament aquest diumenge a la plaça Colón de Madrid. Apaguin aquest televisor i vagin al cinema. Regalin-se el millor Vigko Mortensen a Green Book. Dues hores llargues tretes de la vida mateixa dels seixanta. “Només guanyaràs si mantens la dignitat”, li diu un amic a l’altre quan perd els estreps davant la injustícia, la repressió i la discriminació. Doncs això. Mantinguem la dignitat. Presentem-nos a totes les conteses electorals que venen i vindran. Trobem-nos a les urnes. A totes les urnes. I enrogim-los amb el resultat. Com el 21-D.