Silencis còmplices
La valenta diputada Jenn Díaz, que al faristol del Parlament va reconèixer que és una supervivent de la violència masclista, ens ha interpel·lat profundament i ha fet amb aquesta declaració no solament un exercici de coratge sinó, sobretot, un exercici de generositat.
La vida per a ella canviarà a partir d’ara i, malauradament, corre el risc que la dramàtica vivència que va viure fa deu anys i que ara ha fet pública enteli la resta de fets, de carrera professional i de vida que l’han portat a ser escriptora i diputada al Parlament. Li faríem molt poc honor si se sobredimensionés aquesta declaració i es convertís en una etiqueta més, simbòlica i perpètua. La de dona maltractada.
Si aquesta diputada ha fet el pas endavant i ha superat aquest risc real de ser estigmatitzada és, com ella va dir, per la força del testimoni. Per un compromís polític, cívic, republicà i feminista que permeti contribuir a trencar un silenci social al voltant de les violències masclistes que, a poc a poc, es va diluint en favor d’una presa de consciència col·lectiva que no sols afecta les dones sinó, sobretot, els homes que sovint han de conviure amb masclismes ambulants al costat, d’aquests que s’emmascaren d’irònics seductors o hàbils proteccionistes. Perquè n’hi ha, i molts, i estan concentrats en llocs de poder que estan impedint un real ascens de les dones amb talent que es troben al segon graó de l’escala laboral i que sovint fan tota la feina. La primera llei estatal contra la violència masclista ja va posar de relleu que la seva erradicació depèn de la superació de la carrera d’obstacles per la igualtat.
Ella ha trencat un tabú i un silenci i ha fet palès amb això els nombrosos silencis còmplices que existeixen al voltant de cada dona que ha patit o pateix violència masclista. Conec el dolor de moltes dones que han alertat el seu voltant de la violència i que han sentit el pes de la solitud com una llosa afegida al maltractament viscut. La reacció dels entorns dels homes que han maltractat no pot ser la de situar els fets en un plànol del relativisme de la conducta humana o de la privacitat. Aquest silenci comprensiu perpetua i enquista un fenomen que ve de lluny, però contra el qual no s’avança en l’erradicació.
Miguel Hurtado també ha trencat un silenci vital i ha fet públic el seu testimoni de jove que va ser abusat sexualment per un monjo de Montserrat, a través del gran documental d’Albert Solé Examen de conciencia, un altre exercici heroic de veritat dolorosa i insalvable. La porta que s’ha obert amb aquesta recerca de testimonis és la porta a un món nou, que revela el gran silenci còmplice d’una Església catòlica que, amb el sagrament de la confessió malentès, ha permès que infants i joves hagin viscut escenes de trencament de vida i de lliure determinació de la seva personalitat. Les lamentables declaracions de l’arquebisbe de Tarragona demostren, a més d’una gran insensibilitat humana, sobretot una gran ignorància dels costos psicològics que els abusos sexuals deixen en els menors que els pateixen. La reacció de l’Església, que ha anat discriminant les dones en el seu ofici religiós, no pot dependre de la seva jerarquia còmplice, per molt coratge que ara demostri el papa Francesc. La passivitat es respon amb acció i depèn dels seus membres, de baix a dalt.
Sense aquests silencis còmplices no es pot entendre que la destrucció que permet l’abús no s’hagi vist erradicada en institucions i organitzacions que tenen l’obligació d’actuar, denunciar i no tapar. Consentir és això: callar. I callar ajuda sempre l’agressor.
En un altre terreny de silencis responsables, la setmana que ve ens enfrontem a un judici històric a l’independentisme català i a les llibertats inherents al pluralisme polític democràtic. És un judici que va molt més enllà de l’1 d’octubre, de la DUI o de resolucions del Parlament català. És un judici impensable fa tres anys, quan en la repressió contra el 9-N, la fiscalia a Catalunya es va plantar inicialment i va negar l’existència de delictes, malgrat el judici posterior, o quan el PSC donava suport a un dret a decidir situat en la base de la sobirania popular. La deriva de l’actual judicialització de la política és el triomf dels silencis còmplices que en privat han reconegut el greu error d’aquesta repressió i que en públic s’acomoden en el políticament correcte i democràticament insalvable.
