Silencis còmplices

La valenta dipu­tada Jenn Díaz, que al faris­tol del Par­la­ment va reconèixer que és una super­vi­vent de la violència mas­clista, ens ha inter­pel·lat pro­fun­da­ment i ha fet amb aquesta decla­ració no sola­ment un exer­cici de coratge sinó, sobre­tot, un exer­cici de gene­ro­si­tat.

La vida per a ella can­viarà a par­tir d’ara i, malau­ra­da­ment, corre el risc que la dramàtica vivència que va viure fa deu anys i que ara ha fet pública enteli la resta de fets, de car­rera pro­fes­si­o­nal i de vida que l’han por­tat a ser escrip­tora i dipu­tada al Par­la­ment. Li faríem molt poc honor si se sobre­di­men­sionés aquesta decla­ració i es con­vertís en una eti­queta més, simbòlica i perpètua. La de dona mal­trac­tada.

Si aquesta dipu­tada ha fet el pas enda­vant i ha superat aquest risc real de ser estig­ma­tit­zada és, com ella va dir, per la força del tes­ti­moni. Per un com­promís polític, cívic, repu­blicà i femi­nista que per­meti con­tri­buir a tren­car un silenci social al vol­tant de les violències mas­clis­tes que, a poc a poc, es va diluint en favor d’una presa de consciència col·lec­tiva que no sols afecta les dones sinó, sobre­tot, els homes que sovint han de con­viure amb mas­clis­mes ambu­lants al cos­tat, d’aquests que s’emmas­ca­ren d’irònics seduc­tors o hàbils pro­tec­ci­o­nis­tes. Perquè n’hi ha, i molts, i estan con­cen­trats en llocs de poder que estan impe­dint un real ascens de les dones amb talent que es tro­ben al segon graó de l’escala labo­ral i que sovint fan tota la feina. La pri­mera llei esta­tal con­tra la violència mas­clista ja va posar de relleu que la seva erra­di­cació depèn de la superació de la car­rera d’obs­ta­cles per la igual­tat.

Ella ha tren­cat un tabú i un silenci i ha fet palès amb això els nom­bro­sos silen­cis còmpli­ces que exis­tei­xen al vol­tant de cada dona que ha patit o pateix violència mas­clista. Conec el dolor de mol­tes dones que han aler­tat el seu vol­tant de la violència i que han sen­tit el pes de la soli­tud com una llosa afe­gida al mal­trac­ta­ment vis­cut. La reacció dels entorns dels homes que han mal­trac­tat no pot ser la de situar els fets en un plànol del rela­ti­visme de la con­ducta humana o de la pri­va­ci­tat. Aquest silenci com­pren­siu per­pe­tua i enquista un feno­men que ve de lluny, però con­tra el qual no s’avança en l’erra­di­cació.

Miguel Hur­tado també ha tren­cat un silenci vital i ha fet públic el seu tes­ti­moni de jove que va ser abu­sat sexu­al­ment per un monjo de Mont­ser­rat, a través del gran docu­men­tal d’Albert Solé Exa­men de con­ci­en­cia, un altre exer­cici heroic de veri­tat dolo­rosa i insal­va­ble. La porta que s’ha obert amb aquesta recerca de tes­ti­mo­nis és la porta a un món nou, que revela el gran silenci còmplice d’una Església catòlica que, amb el sagra­ment de la con­fessió malentès, ha permès que infants i joves hagin vis­cut esce­nes de tren­ca­ment de vida i de lliure deter­mi­nació de la seva per­so­na­li­tat. Les lamen­ta­bles decla­ra­ci­ons de l’arque­bisbe de Tar­ra­gona demos­tren, a més d’una gran insen­si­bi­li­tat humana, sobre­tot una gran ignorància dels cos­tos psi­cològics que els abu­sos sexu­als dei­xen en els menors que els patei­xen. La reacció de l’Església, que ha anat dis­cri­mi­nant les dones en el seu ofici religiós, no pot depen­dre de la seva jerar­quia còmplice, per molt coratge que ara demos­tri el papa Fran­cesc. La pas­si­vi­tat es res­pon amb acció i depèn dels seus mem­bres, de baix a dalt.

Sense aquests silen­cis còmpli­ces no es pot enten­dre que la des­trucció que per­met l’abús no s’hagi vist erra­di­cada en ins­ti­tu­ci­ons i orga­nit­za­ci­ons que tenen l’obli­gació d’actuar, denun­ciar i no tapar. Con­sen­tir és això: callar. I callar ajuda sem­pre l’agres­sor.

En un altre ter­reny de silen­cis res­pon­sa­bles, la set­mana que ve ens enfron­tem a un judici històric a l’inde­pen­den­tisme català i a les lli­ber­tats inhe­rents al plu­ra­lisme polític democràtic. És un judici que va molt més enllà de l’1 d’octu­bre, de la DUI o de reso­lu­ci­ons del Par­la­ment català. És un judici impen­sa­ble fa tres anys, quan en la repressió con­tra el 9-N, la fis­ca­lia a Cata­lu­nya es va plan­tar ini­ci­al­ment i va negar l’existència de delic­tes, mal­grat el judici poste­rior, o quan el PSC donava suport a un dret a deci­dir situat en la base de la sobi­ra­nia popu­lar. La deriva de l’actual judi­ci­a­lit­zació de la política és el tri­omf dels silen­cis còmpli­ces que en pri­vat han reco­ne­gut el greu error d’aquesta repressió i que en públic s’aco­mo­den en el política­ment cor­recte i democràtica­ment insal­va­ble.