Una revolució envellida
La revolució iraniana compleix quaranta anys. Fa quatre dècades de la rendició del xa Mohammad Reza i del triomf de l’aiatol·là Khomeini. Aquesta revolta que culminava el febrer del 1979 volia posar fi a un govern que havia castigat les classes populars i, sobretot, que es veia com un aliat dels Estats Units. Durant tots aquests anys, Washington ha estat l’enemic número u de l’Iran.
En qualsevol concentració és gairebé obligat cremar una bandera dels Estats Units i cridar el popular: “Mort a Amèrica.” Certament, els Estats Units han tingut un paper crucial en la castigada economia de l’Iran, a causa de les noves sancions que el president nord-americà, Donald Trump, va ordenar el 2018 i que suposen un nou càstig per a la ja prou ofegada economia iraniana. L’ascens dels Guardians de la Revolució va suposar que moltes persones marxessin del país. Es dirigien als Estats Units, el Canadà, França o Suècia, i en una gran majoria ho feien per motius polítics. Durant aquests dies de celebració, milers de persones han sortit als carrers. Defensen els avenços que va suposar la revolució, sobretot per a les classes populars. Molts nostàlgics, gent gran que recorda aquells dies com una dolça victòria. L’enyor topa amb la realitat dels joves iranians. És cert que durant els darrers anys, l’Iran ha deixat de ser aquell país tancat, i que ara es presenta com un dels més estables de la regió. Tot i això, Teheran té una lluita per l’hegemonia de la zona amb l’Aràbia Saudita, el que en els darrers anys s’ha anomenat la “guerra freda de l’Orient Mitjà” i que s’ha revelat en conflictes com el de Síria o el del Iemen. L’Iran, el país xiïta més poderós del planeta, ha donat suport al president sirià, Baixar al-Assad. De fet, els cossos d’elit de l’exèrcit iranià han estat de gran importància en batalles clau en territori sirià. L’Aràbia Saudita va donar suport des de l’inici del conflicte a grups rebels. Al Iemen, els iranians han ajudat els rebels houthis (també xiïtes), que fins i tot han arribat a llançar míssils balístics en contra dels saudites. La participació en aquestes dues guerres suposa una gran despesa econòmica per a les arques del govern de Hassan Rouhani. Aquesta conjuntura política, a més de l’ofegament econòmic que suposen les sancions, ha provocat que una generació de joves pensin que a l’Iran no hi ha expectatives de futur. La dada: un milió i mig d’iranians han presentat una sol·licitud per establir-se al Canadà o a Austràlia, però aquesta generació d’iranians tindrà més difícil poder establir-se en un nou país. El món ja no és el de fa trenta o quaranta anys. Les guerres, la violència i la fam han obligat milions de persones a fugir dels seus països i s’han trobats murs de formigó o camps de refugiats com a resposta. Suportar problemes econòmics o buscar un futur millor? Que passi el següent.
