Espanya i la mateixa pedra
Vivim temps interessants, intensos, d’esdeveniments que se succeeixen a una velocitat trepidant. És tan vertiginosa la immediatesa del que succeeix que de vegades sembla que tot s’ajunta i transcorre en el mateix instant.
Aquests dies hem vist l’inici del judici contra el sobiranisme independentista català. Concretament, el dijous van començar els interrogatoris, en què es va estrenar Oriol Junqueras, líder d’ERC.
Escoltar-lo, veure’l, sentir la passió amb què va defensar els seus ideals ens va posar al davant d’unes imatges que de vegades canvien de color i es veuen en blanc i negre.
A estones semblava que estàvem al 1935 i no al 2019. La imatge del govern de Companys assegut al banc dels acusats és idèntica a la que avui podem veure. I se’ls jutja gairebé pel mateix: per defensar les seves idees. Aleshores, els membres del govern de Companys van ser jutjats acusats de rebel·lió pel Tribunal de Garanties Constitucionals de la República, sentenciats –per catorze vots a favor i set en contra–, el juny del 1935, a trenta anys de presó i traslladats als penals de Cartagena i d’El Puerto de Santa María.
El Front Popular, en què el Partit Socialista Obrer Espanyol era el grup amb més escons, va guanyar les eleccions. I van complir la seva promesa de amnistiar els presos. Companys va recuperar el càrrec de president el 29 de febrer. El que va succeir després tristament ho sabem tots. L’assassinat de Companys ha quedat com a mostra de la nostra vergonya històrica.
Tenim l’oportunitat de canviar la història. Encara que, pel que estem veient, els errors d’Espanya malauradament es tornen a repetir. Farem el possible perquè aquesta vegada triomfi la veritat, la democràcia i la justícia.
