Europa i el món miren el judici

Europa i el món miren el judici i es pregunten, cada vegada més estupefactes, què hi fa un govern elegit democràticament, una presidenta del Parlament i dos líders de la societat civil, tots ells pacífics i pacifistes, asseguts davant dels jutges del Tribunal Suprem, acusats de rebel·lió. Les declaracions dels encausats acabaran de posar de manifest, de manera ja irrevocable, que el delicte del qual se’ls acusa ha estat construït artificialment. No és que no siguin responsables del delicte, sinó que el delicte, senzillament, no va existir mai.

I a mesura que aquest abús del dret penal que han fet la fiscalia general de l’Estat, els fiscals del Suprem, el jutge instructor i els magistrats de les diferents sales del tribunal que han intervingut en el cas es vagi posant de manifest, el judici serà cada vegada menys una causa contra el referèndum de l’1-O i esdevindrà cada vegada més un judici sobre la qualitat democràtica de l’Estat espanyol. Quan s’intenta jutjar 2 milions de persones, que són els encausats indirectes d’aquest procés judicial, l’estat que ho fa té un problema greu.

La comparació entre la futura sentència del Tribunal Suprem –sigui quina sigui, si no és una absolució, que seria l’única decisió realment justa– i la sentència del tribunal de Schleswig-Holstein és el principal problema que tindrà Espanya per intentar asseure’s al club de les democràcies europees sense que la resta de socis se la mirin o bé de reüll, o bé amb preocupació o bé directament amb radical desaprovació. Els jutges alemanys van escriure això: “Resulta dubtós que el reclamat [i, en conseqüència, el seu govern] perseguís l’objectiu de la separació de Catalunya de l’Estat central espanyol «violentament». De la documentació es desprèn que el reclamat pretenia legitimar la separació precisament per mitjans democràtics, en concret mitjançant la celebració d’una votació.” I en un altre punt de la sentència expliquen que el dret de manifestació pot tenir com a objectiu pressionar políticament els poders d’un estat, però que no per això deixa de ser un dret fonamental en un veritable estat de dret.

Allà on els jutges alemanys van veure simplement l’exercici d’un dret civil bàsic en tota democràcia, pot ser que els magistrats espanyols –si segueixen les passes del jutge instructor i, per tant, ignoren les proves eloqüents i contundents de la defensa– hi vegin violència. Confondre el dret de manifestació amb violència, és a dir, convertir un dret fonamental en un delicte, significa el col·lapse de l’estat de dret. I aleshores, haurem d’anar a l’arrel del drama judicial a què ens enfrontem aquests dies: reconèixer la manifestació, la reunió, la llibertat d’expressió i la participació política com un dret és allò propi dels estats democràtics; perseguir-les com si es tractés d’un crim és allò que fan els estats autoritaris.

La comparació entre les dues sentències servirà, doncs, per entendre la diferència entre una democràcia plena i un país que dista molt de ser-ho. De fet, de comparacions odioses entre sentències ja en teníem una: la sentència de la Cort Suprema del Canadà davant del referèndum del Quebec (1996) –que va instar el govern federal a aprovar una llei de claredat que regulés les condicions del referèndum d’autodeterminació– i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010) –amb què s’enterrava tota esperança d’una reforma federal i d’un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat–. Ara, el contrast entre allò que tot sembla indicar que dirà el Tribunal Suprem i el que va dir el de Schleswig-Holstein el juliol passat serà una nova fita en el procés de divergència entre l’Estat espanyol i els estats més democràtics del planeta.

Per motivacions polítiques, el Constitucional i el Suprem han decidit actuar o s’han deixat utilitzar com una arma de guerra, per intentar impedir l’èxit d’un projecte polític que una part de la societat espanyola combat més per motivacions ideològiques que pel seu caràcter presumptament il·legal. Quan els màxims tribunals d’un país perden tota aparença d’imparcialitat i de neutralitat, quan mantenen la seva legitimitat d’origen però dilapiden la seva legitimitat d’exercici, on queda l’estat de dret?

El problema d’Espanya es manifesta a través de les institucions, particularment a través de la cúpula del seu poder judicial, però la veritable naturalesa d’aquest problema és cultural. Espanya té encara un greu dèficit de cultura democràtica. Després de quaranta anys de franquisme, ningú va fer una desprogramació de la cultura política dels seus ciutadans, amarada de nacionalisme autoritari. El PSOE va tenir les condicions històriques per fer-ho, amb les seves majories absolutíssimes dels anys vuitanta, però va deixar passar irresponsablement l’oportunitat.

Potser Espanya no és l’únic país de la UE amb un problema similar, però això no la fa menys incompatible amb els valors fundacionals de la Unió Europea, aquells que es recullen als seus tractats. Davant d’aquesta incompatibilitat, cada vegada són més els actors polítics europeus que han decidit no callar.