CURSA D’ARMAMENT

En els darrers anys, sembla que s’ha iniciat una cursa d’armament de resultats imprevisibles i que a finals del desembre passat va marcar una nova fita quan Vladímir Putin va anunciar que Rússia disposava d’un nou míssil hipersònic, l’Avangard (9M729), que ateny una velocitat superior a vint vegades la del so i és capaç de superar els sistemes de defensa antiaèria i antimíssils de l’enemic (una referència implícita als Estats Units). L’Avangard havia estat llançat des d’una base del sud dels Urals per atènyer 6.000 quilòmetres després el seu objectiu a la península de Kamtxatka. El president rus també va revelar que el projecte s’havia començat a desenvolupar després del juny del 2002, quan el president dels Estats Units, George W. Bush, va decidir abandonar unilateralment el Tractat sobre Míssils Antibalístics (ABM) signat el 1972 per Richard Nixon i Leonid Bréjnev. Aquest acord limitava el nombre de míssils antibalístics utilitzats per defensar-se contra els míssils de càrrega nuclear, però Bush volia posar fi a aquesta limitació per desenvolupar un escut antimíssils que a partir d’una xarxa de radars i satèl·lits fos capaç de detectar el llançament de míssils enemics i interceptar-los amb antimíssils llançats des de l’espai o des de bases terrestres o vaixells.

La resposta del president Donald Trump no es va fer esperar, i l’1 de febrer d’enguany anunciava que els Estats Units abandonaven el Tractat INF sobre forces nuclears de rang mitjà signat per Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov el desembre del 1987, que va ser el primer acord efectiu de reducció d’armes nuclears de tota la història. A l’acord s’hi havia arribat després d’anys de protestes pacifistes arran de la instal·lació de míssils nuclears d’abast mitjà (entre 500 i 5.500 quilòmetres) a banda i banda del teló d’acer que eren una amenaça per als països europeus. El 2 de febrer, la Federació Russa també suspenia el tractat. Suspensió que, si no es renegocia, serà definitiva d’aquí a sis mesos. Trump, però, va més enllà i insinua que Washington es pot negar també a renegociar el Tractat de Reducció d’Armes Estratègiques (STAR III) signat per Barack Obama i Dmitri Medvédev el 2010 pel qual es comprometien a reduir en dos terços l’arsenal atòmic en deu anys. Trump i Putin han posat així fi als esforços de més de tres dècades per reduir els arsenals nuclears al món. En aquests anys, el total d’armes nuclears ha caigut d’entre 65.000 i 70.000 en el seu moment màxim –a mitjan dels anys vuitanta– fins a 14.465 a començaments del 2018 (SIPRI Year Book 2018). Segons el think tank suec, aquestes armes nuclears es reparteixen entre nou estats: Rússia, 6.850; els Estats Units, 6.450; França, 300; la Xina, 280; el Regne Unit, 215; el Pakistan, 145; l’Índia, 135; Israel, 80, i Corea del Nord, 15. Rússia i els EUA concentren, doncs, el 92% del total, però, en cas de conflicte entre dues o més potències nuclears menors, n’hi hauria prou per provocar un hivern nuclear de conseqüències catastròfiques més enllà de les víctimes directes de la confrontació.

Per justificar aquest brutal pas enrere, les dues potències s’han acusat d’incompliments del Tractat INF. És una excusa que convé tant a Moscou com a Washington, perquè la realitat és més complexa. Avui, a diferència de la dècada dels vuitanta, el club nuclear inclou països que no són signataris ni del Tractat INF ni de l’STAR III i que, per tant, no estan subjectes a les limitacions que aquests tractats imposen. I, sobretot, hi ha una demanda potencial de míssils hipersònics (amb o sense cap nuclear), ja que la seva velocitat els fa molt difícils de detectar i d’abatre.