Dietari de sentències
Una Moleskine amb notes personals, quatre piulades a Twitter, unes “muralles humanes” inventades organitzades per atacar la policia, un port petit tancat als piolins són rebel·lió. Un megàfon i dos presidents d’entitats sobre uns cotxes de la Guàrdia Civil dissolent una concentració davant d’Economia, decretar serveis mínims per a una vaga, sedició. Un pressupost no executat és malversació. Negar-se a censurar el debat parlamentari, la iniciativa parlamentària i la sobirania del ple del Parlament, rebel·lió.
El Suprem modificant el calendari de treball del judici pel calendari electoral sobrevingut, preguntant als acusats per documents no aportats per la fiscalia a la causa. La ultradreta com a acusació popular i marcant el ritme del judici. Els que defensen els valors democràtics, republicans i europeistes, al banc dels acusats. El judici no és polític, no.
Un magistrat del jutjat número 13 que negava investigar el referèndum i que va acabar reconeixent que ho feia, un CGPJ que reforça l’equip durant mesos per donar-li dedicació exclusiva per fer-ho i que li reconeix el paper polític de salvar la pàtria, unes investigacions que són opaques i una metàstasi de dades per a les defenses segons el Suprem.
Uns partits que judicialitzen la política, polititzen la justícia i atien la confrontació, els garants de la unitat a la força dels espanyols.
Un cap d’estat que ho és perquè és fill d’un cap d’estat a qui va col·locar un dictador és un demòcrata entre demòcrates que es permet censurar demòcrates electes que procedeixen a complir un mandat electoral majoritari.
Tenim l’obligació d’assenyalar-ho, de remarcar-ho, de denunciar-ho. De reivindicar permanentment els que han defensat i reivindicat els nostres drets i la veritat asseguts al banc dels acusats en un judici de causa general al Suprem. De reivindicar i defensar els nostres drets de ciutadania, polítics i socials.
Tenim Maria Aurèlia Capmany i el seu Dietari de prudències: “Jo posaria sempre com el símptoma més clar de l’exercici de la llibertat precisament això: no haver de mentir.”