Opinió

Desconstruint prejudicis

Reivindiquem el nostre dret a l’autodeterminació en nom de la democràcia, sí, però ho fem també en nom de la llei
Cal aprofitar el judici com una oportunitat per batallar en dos camps alhora: en l’àmbit penal i en l’àmbit constitucional

Entre molts altres efec­tes, el judici també està ser­vint per des­mun­tar alguns dels pre­ju­di­cis sobre l’inde­pen­den­tisme català ins­tal·lats en les opi­ni­ons públi­ques de molts països de la Unió Euro­pea. Un dels més arre­lats és que hem triat un camí que se situa al marge de la lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal.

Tan­ma­teix, des d’una lec­tura rigo­rosa, democràtica i oberta de la Cons­ti­tució, el referèndum d’inde­pendència de Cata­lu­nya és per­fec­ta­ment legal. Aquests dies els com­panys inno­cents (em revolta ano­me­nar-los acu­sats) han expli­cat de dife­rents mane­res que el pacte de Drets Civils i Polítics de l’ONU, que Espa­nya va subs­criure el 1977, reco­neix el dret a l’auto­de­ter­mi­nació i que la Carta Magna ha de ser lle­gida a la llum dels trac­tats inter­na­ci­o­nals que signa l’Estat, i que la inter­pre­tació del dret a l’auto­de­ter­mi­nació està en per­ma­nent evo­lució en el marc del dret inter­na­ci­o­nal públic. És per això que una versió espa­nyola del pacte Car­me­ron-Sal­mond no només seria cons­ti­tu­ci­o­nal, sinó que allò que comença a ser incom­pa­ti­ble amb els valors en què supo­sa­da­ment es funda de la Cons­ti­tució del 78 és no acor­dar-lo. És només una qüestió de volun­tat política, per més que els polítics espa­nyols es neguin a reconèixer-ho.

Que Europa escolti aquest argu­ment, gràcies al judici, és impor­tant. No es tracta només d’expli­car als ciu­ta­dans de la resta del món que ens miren i ens escol­ten que el 20 de setem­bre i l’1 d’octu­bre no hi va haver rebel·lió, perquè no hi va haver violència per part dels ciu­ta­dans, sinó que l’única violència va ser la que van exer­cir la Policía Naci­o­nal i la Guàrdia Civil. No es tracta, ni tan sols, de fer que des­co­brei­xin que l’orga­nit­zació d’un referèndum il·legal –no auto­rit­zat pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal– ja no és delicte a Espa­nya i que, si ho va ser, va caure ràpida­ment del Codi Penal. És a dir, no es tracta només de defen­sar-nos en l’àmbit penal: aquesta bata­lla, poc o molt, davant l’opinió pública ja la tenim bas­tant gua­nyada.

Es tracta d’apro­fi­tar el judici com una opor­tu­ni­tat per bata­llar simultània­ment en dos camps: en l’àmbit penal i en l’àmbit cons­ti­tu­ci­o­nal. Perquè si en el debat penal par­tim ja d’entrada amb avan­tatge i és l’Estat qui està sota sos­pita, en el debat cons­ti­tu­ci­o­nal par­tim amb des­a­van­tatge i qui està sota sos­pita som més aviat els sobi­ra­nis­tes. No podem igno­rar que en les soci­e­tats euro­pees el prin­cipi de lega­li­tat té pres­tigi: perquè es tracta de democràcies on, en gene­ral, la llei no s’uti­litza con­tra els drets fona­men­tals. Llei i democràcia, allà sí de manera jus­ti­fi­cada, estan for­ta­ment iden­ti­fi­ca­des. Per això, con­fron­tar el prin­cipi de lega­li­tat amb el prin­cipi democràtic, rega­lant a l’Estat espa­nyol l’encar­nació del pri­mer i pre­sen­tant l’inde­pen­den­tisme com el repre­sen­tant del segon, pro­ba­ble­ment no és la millor estratègia argu­men­tal davant d’Europa. És millor expli­car, tal com ho estem fent, que amb el prin­cipi de lega­li­tat a la mà, la posició d’Espa­nya no se sosté. Rei­vin­di­quem el nos­tre dret a l’auto­de­ter­mi­nació en nom de la democràcia, sí, però ho fem també en nom de la llei. De la llei inter­na­ci­o­nal.

Hi ha encara un altre argu­ment que els com­panys pro­ces­sats també han posat sobre la taula, amb encert: la rup­tura uni­la­te­ral del pacte cons­ti­tu­ci­o­nal va ser obra dels par­tits espa­nyols –el PP per acció i el PSOE per omissió– a través de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre l’Esta­tut de l’any 2010. També aquest argu­ment és impor­tant, de cara a Europa. Pérez Royo ho explica millor que ningú: que el Cons­ti­tu­ci­o­nal modi­fiqués un esta­tut pac­tat entre el Par­la­ment i les corts, que poste­ri­or­ment havia estat rati­fi­cat en referèndum pels cata­lans, tren­cava com­ple­ta­ment l’equi­li­bri entre auto­no­mia i uni­tat de l’Estat per mitjà del qual la Cons­ti­tució del 78 havia resolt l’encaix de Cata­lu­nya a Espa­nya. El pro­blema no era el con­tin­gut de la sentència, sinó el fet de la sentència mateix, que, com diu aquest bri­llant cons­ti­tu­ci­o­na­lista, va ser un “cop d’estat tècnic”.

Des­co­brir a l’opinió pública euro­pea que un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal extre­ma­da­ment poli­tit­zat i amb la seva pre­sumpció d’impar­ci­a­li­tat greu­ment afec­tada va dic­tar una sentència que tren­cava clara­ment amb l’espe­rit i amb la lògica ter­ri­to­rial de la mateixa Cons­ti­tució no és menor. Des­co­brir-li que el 2010 algú va fer sal­tar pels aires de manera uni­la­te­ral el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal, sí, però que no va ser la part cata­lana, sinó la part espa­nyola, és molt neces­sari. Perquè això inva­lida la tesi, més afer­mada del que ens agra­da­ria entre el món polític euro­peu, que la decla­ració d’inde­pendència suposa una vola­dura uni­la­te­ral de la Cons­ti­tució. Si fem enten­dre que la rup­tura uni­la­te­ral del pacte cons­ti­tu­ci­o­nal l’havia fet l’altra part set anys abans –si bé per mitjà d’un meca­nisme blanc, molt més difícil de desem­mas­ca­rar– lla­vors la seva inter­pre­tació dels fets de l’octu­bre del 2017 can­via nota­ble­ment.

El judici és, doncs, una opor­tu­ni­tat per ense­nyar a Europa la crisi cons­ti­tu­ci­o­nal en què ens tro­bem immer­sos des de fa deu anys i la nos­tra obsessió per donar-li una solució democràtica.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.