La nostra sal

Quan es parla de deso­bediència civil i de no-violència per arri­bar a la inde­pendència, sovint es busca la figura de Mohan­das Karamc­hand Gandhi. El cert és que, gràcies a les seves acci­ons, algu­nes polítiques, d’altres de força ciu­ta­dana al car­rer, van aca­bar asso­lint el seu objec­tiu, que l’Índia fos inde­pen­dent. Una de les més sona­des és la que va tenir lloc el 12 de març del 1930, ara fa vui­tanta-nou anys. Recor­dar-la no fa res més que con­fir­mar-nos que no és un somni, és una rea­li­tat que es diu lli­ber­tat. Gandhi va ani­mar els seus com­pa­tri­o­tes a vio­lar el mono­poli de l’estat sobre la dis­tri­bució de la sal. Aquest mono­poli obli­gava tots els con­su­mi­dors indis, inclo­sos els més pobres, a pagar un impost sobre la sal i els pro­hi­bia que ells matei­xos en reco­llis­sin.

El seguici va sor­tir del lloc de medi­tació i reco­lli­ment de Gandhi i els seus dei­xe­bles, a prop d’Ahme­da­bad, a la riba del riu Sabar­mati, a l’estat de Guja­rat, i després de recórrer a peu més de 300 quilòmetres, va arri­bar el 6 d’abril del mateix any a la costa de l’oceà Índic. Un cop a la platja, els espe­rava una gen­tada que s’hi havia con­gre­gat amb la intenció de seguir les con­sig­nes de Gandhi. El mahatma va avançar dins de l’aigua, va reco­llir amb les seves mans una mica de sal i va enco­rat­jar la mul­ti­tud a fer el mateix gest sen­zill però alta­ment simbòlic. Els sim­pa­tit­zants, segui­dors i assis­tents a la platja no van dub­tar a actuar de la mateixa manera que el mahatma, i van reco­llir aigua salada en diver­sos atu­ells per després eva­po­rar-ne l’aigua i que­dar-se amb la sal. L’exem­ple des­a­fi­ant, sense violència, de milers de ciu­ta­dans indis, a les auto­ri­tats britàniques es va esten­dre arreu del país.

El resul­tat va ser que les pre­sons índies es van omplir amb més de sei­xanta mil “lla­dres de sal”, que és com se’ls va tit­llar des de l’admi­nis­tració colo­nial. N’hi va haver prou amb aque­lla mani­fes­tació de deso­bediència civil, sumada a altres ini­ci­a­ti­ves diplomàtiques més o menys reco­ne­gu­des, perquè Lon­dres escoltés el clam inde­pen­den­tista de l’Índia. L’esclat de la Segona Guerra Mun­dial va ajor­nar una decisió que els indis –i cada cop més britànics– ja tenien coll avall, però que fins a l’agost del 1947 no es va mate­ri­a­lit­zar. No ens dei­xem per­dre la nos­tra sal.